La sortida de la flotilla des de Barcelona ha estat un ridícul monumental. Ada Colau i altres personatges del wokisme català van voler aprofitar la causa palestina per lluir-se davant les càmeres. Però la iniciativa va fracassar estrepitosament. Ni logística, ni força real, només postureig i fotografies per la propaganda.
Un espectacle més de postureig progressista
Quaranta embarcacions van intentar simular un desafiament simbòlic a Israel. La realitat és que no tenien cap capacitat per ajudar ningú. Era més un festival d’influencers polítics que una missió humanitària. Ni medicaments ni aliments van sortir amb garanties cap a Gaza. Tot plegat va ser fum mediàtic.
Els mateixos participants reconeixien que l’objectiu era aconseguir titulars virals. Volien sortir a les televisions, fer soroll a les xarxes i repetir eslògans. Però això no omple plats ni salva vides palestines. És un teatre dolorós que juga amb el patiment real.
El ridícul de Colau i companyia
Per acabar-ho d’adobar, la flotilla va arrencar amb mal temps. Algunes embarcacions ni tan sols van sortir del port. Altres van tornar enrere després d’una hora de navegació. La gran “missió internacional” va acabar convertida en un vodevil d’incompetència.
Colau apareixia amb posat solemne, com si fos una estadista mundial. Però darrere del decorat hi havia buidor absoluta. Ni pla seriós, ni garanties reals, només una operació de màrqueting polític. L’objectiu era posar-se al centre del relat mediàtic.
Lo Pau de Ponts entra en escena
Enmig d’aquest panorama, el músic lleidatà Lo Pau de Ponts va decidir actuar. Fidels al seu estil irreverent, va convertir el ridícul en cançó. Va agafar la melodia de “El meu avi”, havanera mítica, i la va transformar en “La flotilla va anar a Gaza”.
El resultat és una sàtira que corre per les xarxes. Amb guitarra en mà, Lo Pau ironitza sobre els suposats valents. Recorda que molts es marejaven només sortir del port. “Ells són més d’assemblees que de navegar al mar”, canta amb sorna.
Una lletra que retrata el fracàs
La tornada de la cançó s’ha fet viral en poques hores. “Quan Ada Colau sortia a la mar, de fer l’espectacle se’n fotia un fart”. El sarcasme de la lletra deixa clar el rerefons: molt soroll i poques nous.
En un altre vers, apunta directament als activistes. “Els valents a bord es van acollonir, van fer la comèdia i de seguida van tornar aquí”. Amb aquest estil popular, Lo Pau de Ponts ha dit el que molts pensaven.
El wokisme com a teatre
L’esquerra woke continua insistint amb espectacles d’aquesta mena. Multiplica consignes, vídeos emocionals i discursos universals. Però l’empatia és selectiva i sempre condicionada al guió polític. Quan toca assenyalar Hamàs pels ostatges, el silenci és absolut.
La veritat incòmoda és que aquests actes no ajuden ningú. Són muntatges propagandístics disfressats de solidaritat. En realitat només busquen visibilitat per figures en decadència com Colau. L’objectiu no és Gaza, sinó sortir a la portada dels diaris.
La sàtira com a justícia
El que la flotilla no va aconseguir, Lo Pau sí que ho ha fet. Ha connectat amb el poble mitjançant humor i ironia. La seva havanera ha estat més efectiva que quaranta vaixells junts.
La lliçó és clara: quan el wokisme es disfressa de compassió, el ridícul està assegurat. I quan apareix un artista popular a denunciar-ho, la gent riu, però també entén el missatge. La flotilla s’ha enfonsat, però la burla de Lo Pau navega amb força.