La flotilla que ha sortit de Barcelona és un espectacle patètic. Quaranta embarcacions amb activistes i famosos volen desafiar Israel simbòlicament. La realitat és que ni tenen força ni capacitat logística. Són més útils per a fer-se fotos que per ajudar en res.
Els organitzadors presenten la flotilla com una missió “humanitària i heroica”. En realitat és un acte propagandístic sense efectes reals a Gaza. Els vaixells petits difícilment poden transportar quantitats significatives de medicaments o aliments. Tot plegat és postureig disfressat de solidaritat internacional.
Els mateixos participants reconeixen que el viatge serveix sobretot per visibilitzar. Volen titulars als mitjans, imatges virals i consignes de carrer. Però això no alimenta cap nen palestí ni salva vides. És un teatre que juga amb una tragèdia real i dolorosa.
A més, la flotilla ha començat amb mal temps i ridículs. Algunes embarcacions ni tan sols van sortir del port inicial. D’altres van haver de tornar després d’una hora de navegació. La gran “missió internacional” es converteix així en un festival d’incompetència.
Ada Colau ha reaparegut embarcant-se cap a Gaza amb solemnitat i càmeres. Es presenta a Barcelona com si estigués en eleccions i s’erigeix en veu humanitària. Ara bé, el relat amaga un buit massa evident i incòmode. Per què Hamàs encara no retorna els ostatges segrestats fa mesos?
L’esquerra woke multiplica consignes, vídeos emocionals i eslògans aparentment universals. Però l’empatia esdevé selectiva i només funciona si encaixa amb el guió. Quan cal exigir responsabilitats a Hamàs, el silenci és absolut i còmode. Sense ostatges lliures, qualsevol pau és eslògan i res més.
Les víctimes oblidades de la compassió selectiva
Més de tres-cents seixanta milions de cristians pateixen persecució arreu del món. Molts són assassinats cada any a Nigèria, Pakistan o Orient Mitjà. Les esglésies es cremen, els fidels són linxats i les famílies expulsades. On són Colau i la seva flotilla quan això passa?
La indignació progressista només apareix quan és rendible per la imatge. No hi ha vaixells, ni càmeres, ni tuits quan les víctimes són cristianes. La compassió autèntica no selecciona en funció del benefici polític. Però el wokisme prefereix el postureig abans que la coherència universal.
Israel i el dret legítim a defensar-se
Israel és una democràcia envoltada d’enemics que volen destruir-la. Viu sota l’amenaça constant de míssils i atemptats terroristes. Té el dret i el deure de defensar la seva població. Això és reconegut per la llei internacional i per la simple lògica.
Això no exclou investigar abusos ni exigir garanties humanitàries als exèrcits. Però culpar només Israel és una mentida que destrueix qualsevol relat honest. Sense condemnar Hamàs i el seu terrorisme, tot missatge queda incomplet. La veritat incòmoda és que la guerra comença amb Hamàs.
Barcelona necessita gestió, no més teatre electoral
Si Colau busca tornar a l’alcaldia, que ho digui obertament. Que no utilitzi Gaza com a trampolí propagandístic davant la premsa internacional. Barcelona necessita solucions reals en habitatge, seguretat, neteja i mobilitat. Els ciutadans volen fets concrets, no fotografies des de la coberta.
La pau autèntica comença exigint l’alliberament de tots els ostatges. Continua amb corredors humanitaris segurs i verificats per organismes independents. A més, requereix el desarmament efectiu de Hamàs, responsable de tanta barbàrie. La resta és postureig de Colau i d'una esquerra hipòcrita i woke.