La cuina catalana no només fa olor de tradició, sinó també d'ironia, enginy i personalitat. I si hi ha algú que ho representa a la perfecció és Maria Nicolau.
La chef de Vilanova de Sau no només conquista amb les seves receptes sinceres i sense postureig, sinó també amb la seva capacitat per riure's de tot, fins i tot d'ella mateixa. Aquesta setmana, ho ha tornat a fer. Encara que aquesta vegada, el plat fort no estava sobre la taula, sinó a les pàgines del diari Le Monde.
Sí, Le Monde. Un dels diaris més prestigiosos del món ha dedicat espai a aquesta cuinera catalana que s'ha convertit en una de les veus més originals del panorama gastronòmic actual. Per què? Perquè la Maria no només cuina, també escriu, reflexiona, provoca, qüestiona i comunica amb una barreja de tendresa, desimboltura i fermesa que molt pocs tenen.
Orgull, humor... i alguna cosa més
Quan algú apareix en un mitjà com Le Monde, el natural és que la reacció sigui d'orgull, emoció, potser alguna llàgrima. En el cas de Maria Nicolau, tot això hi és... però amanit amb aquest toc tan seu, tan de casa, tan de riure per no plorar, o per plorar de riure. Perquè mentre molts compartien la notícia de la seva aparició amb entusiasme genuí, ella va decidir anar més enllà.
Ho va fer com sol fer-ho: a les seves xarxes, amb to burleta, amb el somriure als ulls i la llengua ben afilada. Des de feia dies, ho va confessar ella mateixa, anava dient a tothom: “Mama, mama, surto a Le Monde, mira, mira!”. I sí, era cert. Sortia. I ho explicava amb il·lusió... però també amb l'expectativa d'alguna cosa més.
La resposta que no va arribar
Qui coneix Nicolau sap que li encanta jugar amb les paraules, torçar-les, esprémer-les. Sap que és capaç de convertir un acudit en un manifest, i una broma en una crítica social afilada. Per això, després de tant insistir amb la seva aparició a Le Monde, esperava una resposta. Una en concret. Una que, per a la seva decepció —i per al seu delit posterior—, no va arribar. Ningú li ho va dir.
I llavors ho va deixar anar. En un tuit que ja circula com un dels millors jocs de paraules dels últims temps, va escriure:
“Tants dies donant la tabarra ‘mama mama surto a Le Monde mira mira’ i ningú m’ha dit ‘Maria, ets la monda’. Ja no sou lo que éreu. Molt decebuda.”
Una broma brillant i un retret encantador
Allà estava. L'acudit perfecte. El joc de paraules que ho resumia tot: el nom del diari francès i una expressió catalana clàssica per dir-li a algú que és el més, que ho peta, que ho trenca. “Ets la monda”. El tipus de frase que un espera del seu cercle proper, de qui et coneix i t'estima. Però aquesta vegada, ningú ho va dir… fins que ella mateixa s'ho va regalar.
I així, la Maria Nicolau no només es consagra als fogons o als mitjans francesos. També ho fa en la ironia, en el joc i en aquesta forma tan seva de recordar que la cuina, com la vida, està feta per assaborir-la… i riure's una mica.