De vegades és complicat relacionar el divertit amb el drama, però hi ha dies en què és el que toca. Costa parlar de 'La que se avecina' en termes de dol i tragèdia, però aquest diumenge no hi ha altre remei. I és que la mort ha colpit amb força una de les principals actrius del repartiment de la còmica sèrie de televisió tan arrelada entre els telespectadors espanyols.
Petra Martínez, qui representa a Doña Fina en LQSA ha hagut d'acomiadar el seu tan estimat marit, Juan Margallo, qui també ha aixecat un llegat en el gremi de l'actuació. El cacereny ens ha deixat amb 84 anys d'edat, tal com ha informat la seva família, després que el passat dilluns hagués de ser intervingut quirúrgicament al maluc. Una caiguda va ser la que va propiciar aquesta operació.
I ara, sis dies després d'allò, ha brindat el seu últim sospir, deixant un gran dolor entre els seus familiars i afins. També entre tots els seus fans, que no eren pocs, i entre els de la seva dona, Petra Martínez, qui no deu estar passant uns bons moments.
La trajectòria de Juan Margallo
Juan Margallo va ser molt més que un actor; va ser una figura clau en la renovació del teatre independent a Espanya durant les dècades de 1960 i 1970. Nascut a Càceres el 1940, la seva carrera va estar marcada pel seu compromís amb una escena teatral crítica, innovadora i lliure de les restriccions imposades a l'època.
Va formar part de col·lectius teatrals emblemàtics com Tábano, El Búho i El Gayo Vallecano, amb els quals va contribuir a revolucionar la manera en què es concebia el teatre a Espanya. La seva tasca va ser fonamental en la difusió d'un teatre compromès amb la societat, en un context de profunds canvis polítics i socials al país.
Juntament amb la seva esposa, l'actriu Petra Martínez, va fundar als anys vuitanta la companyia Uroc Teatro, amb la qual van portar a escena obres d'autors de gran rellevància com Darío Fo i Roberto Athayde. El seu treball conjunt en l'àmbit teatral va ser reconegut el 2022 amb el Premi Nacional de Teatre, destacant el seu “profund i permanent compromís amb l'escena”. El jurat va valorar la seva "excel·lència escènica", sempre duta a terme amb "enorme professionalitat i sentit de l'humor".
Però Margallo no només va brillar sobre les taules, sinó que també va deixar la seva empremta al cinema. Va participar en diverses produccions cinematogràfiques, incloent la icònica El espíritu de la colmena (1973), considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema espanyol. També va tenir un paper destacat a Campeones (2018), cinta que va conquerir el públic i la crítica, i per la qual Margallo va ser nominat al Premi Goya com a millor actor de repartiment.
La seva partida deixa un buit immens en el món del teatre i la interpretació. Al llarg de la seva carrera, Margallo va ser un defensor de la cultura com a eina de transformació i evolució social, cosa que es reflectia en cadascuna de les seves interpretacions. El seu llegat romandrà viu en la memòria d'aquells que van admirar el seu talent i el seu compromís amb l'art.