Des del seu llançament el 5 de maig, La familia de la tele prometia revolucionar les tardes de RTVE. Amb una fastuosa cavalcada sota la pluja, s'anunciava com l'evolució “blanca” del famosíssim Sálvame. Tanmateix, davant l'audiència, els elogis i les expectatives: silenci. I ara, a menys de dos mesos de la seva estrena, un episodi final que cap espectador va veure venir… però molts esperaven.
Breu, molt breu
Aquest dimecres 18 de juny s'emetrà l'últim capítol del magazín, després d'un recorregut marcat per canvis continus, reubicacions en la programació i una audiència que mai no va superar el 4,3 %–5 % de share. El president de RTVE, José Pablo López, va reconèixer que l'aposta no va tenir l'impacte desitjat, i va decidir substituir-lo per altres formats com Malas lenguas i una edició renovada d'Aquí la tierra.
Un element destacable: els col·laboradors no van trigar a fer broma amb la situació. Kiko Matamoros ho va dir clar i alt: “Cobrarem l'atur… amb els vostres impostos”. Una frase que ha quedat gravada per a la història d'aquest tipus de televisió i que demostra el perfil de gent que són.
Més reaccions des del plató
María Patiño es va acomiadar declarant a les xarxes: “Vaig apostar i no vaig perdre”, reivindicant que el projecte, tot i que breu, va ser una aposta professional valuosa. Agraïda amb l'equip, també va expressar el seu desig de nous camins: “la veritat serà explicada”.
Belén Esteban, visiblement agraïda, va comentar que el final no era un adeu sinó un “fins aviat”.
Inés Hernand va confirmar que no va ser notificada oficialment, i va assegurar que continuaria presentant-se al lloc diari fins que RTVE li comuniqués el contrari.
El fracàs d'un producte amortitzat
Els sindicats de RTVE van qualificar el programa de “fracàs” i van qualificar de “cremats i caducs” diverses de les seves cares. També hi va haver un enfrontament intern, amb acusacions de classisme i manca de transparència en l'assignació de recursos.
Més enllà del canal rosa, el tancament d'aquest format ha servit fins i tot com a metàfora de l'esgotament d'alguns projectes públics: alguns mitjans l'han utilitzat per il·lustrar l'estratègia de “soroll mediàtic, escassa sustentació”.
El format aspirava a alguna cosa més que entreteniment: era un intent deliberat de traslladar el fenomen Sálvame a televisió pública, però adaptat a la seva identitat de servei públic. Tanmateix, la desconnexió amb l'audiència i les crítiques internes van marcar un camí desigual des del principi.