Espanya entra en un cicle on la demografia condiciona més que el propi pols del creixement recent. La jubilació accelerada dels nascuts durant el baby boom reordena ocupació, productivitat i comptes públics. Els pròxims anys estaran marcats per reemplaçaments massius i una despesa estructural clarament a l’alça. Aquest teló de fons explica per què el debat sobre pensions torna al centre de la política econòmica.
El relleu demogràfic apreta i la despesa en pensions creix sobre el PIB
L’arribada massiva de jubilats elevarà la pressió de despesa durant les pròximes dècades, segons els principals organismes. Les projeccions europees situen la despesa mitjana propera al quinze per cent del PIB fins a 2050. Espanya revaloritza les pensions amb la inflació i endureix gradualment l’edat legal de jubilació. El 2025, la referència general és 66 anys i 8 mesos, excepte carreres llargues amb dret a 65.
Què proposa Bernardos
La revalorització de 2025 va ser del 2,8 per cent, consolidant el poder adquisitiu protegit per llei. Mentrestant, les cotitzacions a la Seguretat Social van créixer un 7,2 per cent fins al juny. Gonzalo Bernardos ha sintetitzat el dilema en tres vies clàssiques, totes socialment costoses. Elevar cotitzacions, retallar prestacions o allargar la vida laboral efectiva per equilibrar uns comptes tensos.
Al seu parer, descarta apujar cotitzacions pel seu impacte sobre salaris nets i competitivitat empresarial. També rebutja retallades nominals a qui ja ha cotitzat dècades en el sistema contributiu. Per eliminació, conclou que Espanya acabarà endarrerint més l’edat de jubilació per sostenir el model. Ha arribat a afirmar que “no hi ha altra sortida”, anticipant jubilacions més tardanes en línia amb Europa.
MEI, regla de despesa i projeccions europees
L’AIReF ha verificat que, amb les mesures vigents, es compleix la regla de despesa pactada. Tanmateix, complir la regla no equival a garantir la sostenibilitat pressupostària a llarg termini. Les seves estimacions exigeixen més transferències de l’Estat, al voltant de dos coma quatre punts de PIB fins a 2050. La Comissió Europea projecta un pic de despesa pública en pensions proper al disset per cent del PIB.
Aquesta senda reflecteix més pensionistes i carreres llargues, amb marge limitat per a ajustos immediats. Mentrestant, el MEI escala del 0,8 per cent aquest any a l’1,2 per cent el 2029. Des de 2030 fins a 2050, aquest recàrrec es manté estable i alimenta el Fons de Reserva de la Seguretat Social. L’envelliment redueix el nombre de treballadors per pensionista i allarga la durada esperada del cobrament.
Riscos d’inacció i el marge polític que condiciona la reforma
Si les cotitzacions no convergeixen amb la despesa, dèficit i deute augmentarien de manera persistent i procíclica. L’Estat pot cobrir part del forat amb impostos generals, sacrificant inversió i altres polítiques prioritàries. Una major edat efectiva de jubilació alleujaria la ràtio de dependència i augmentaria ingressos contributius de manera sostinguda. El mercat laboral exigirà itineraris flexibles, formació contínua i millors condicions de salut laboral per a majors.
El disseny haurà de contemplar excepcions per penositat, discapacitat o carreres molt llargues, evitant efectes regressius no desitjats. El cost polític serà elevat, però diferir decisions sol encarir la factura futura i la desigualtat. Urgeix pactar una transició gradual, amb incentius a prolongar carreres i salvaguardes per a feines especialment penoses.