El periodista esportiu Tomás Roncero ha fet una confessió inesperada i sincera. En una entrevista recent, va reconèixer haver inflat xifres a favor del Madrid. “Vaig arribar a escriure que hi havia 25.000 persones quan només n'hi havia 10.000”, va dir rient.
L'anècdota va passar durant una crònica per a El Mundo Deportivo, anys enrere. Es tractava d'un homenatge a Goyo Benito, amb l'estadi gairebé buit. Roncero, per passió, va duplicar l'assistència estimada per no mostrar un fracàs. “Era la meva manera de defensar el club de la meva vida”, va explicar.
Roncero és una de les veus més reconegudes del madridisme mediàtic. La pregunta és clara: pot un periodista obertament forofe mantenir credibilitat? Ell no ho amaga: “Soc del Real Madrid i a qui no li agradi, que s'aguanti”. Ho repeteix sense complexos, i ho ha convertit en la seva marca personal.
Un periodista passional amb milions de seguidors
Roncero té gairebé dos milions de seguidors a Twitter i molts haters. El segueixen culers, atlètics, valencianistes i rivals del Madrid per criticar-lo. Però també per saber què dirà a cada victòria o derrota merenga.
El manxec reconeix que ha tingut disputes amb presidents del mateix club. “No soc un portaveu institucional, soc un madridista crític quan cal”, afirma. Tot i així, admet haver defensat el club fins i tot manipulant dades menors als seus inicis.
De becari anònim a símbol del madridisme mediàtic
Roncero va començar a l'agència Colpisa i després va passar per El Mundo. Durant els seus estius com a corresponsal d'El Mundo Deportivo, dissimulava el seu madridisme. “Havia d'endolcir una mica la crisi del Madrid perquè em compressin la crònica”, relata.
Va ser llavors quan es va permetre alterar una dada a favor del club blanc. “No podia acceptar que l'homenatge al meu Goyo Benito fos un desastre”. Aquell dia, va decidir que l'emocional pesava més que el factual.
Un cas aïllat o quelcom més freqüent?
La seva història obre la porta a noves preguntes sobre el tractament mediàtic al Real Madrid. Quants periodistes han fet quelcom similar? Quantes vegades s'han “inflats” xifres, elogis o titulars per amor al club? En una època on es qüestiona la veracitat dels mitjans, aquest tipus de confessions impacta.
Quan els seus caps li van preguntar pel desfasament a la crònica, va tenir resposta. “El temps estava regular, molta gent es va ficar sota les tribunes”. Aquesta va ser la seva justificació per explicar l'augment fictici de públic. “Això ens dona credibilitat”, va arribar a dir al mitjà. Tot i que la realitat era evident: hi havia buits, però ell va decidir explicar-ho diferent.
El periodista que no s'amaga… però que de vegades exagera
Roncero no enganya: és periodista, però abans és madridista. Aquesta dualitat el converteix en un personatge únic en el panorama mediàtic espanyol. El seu estil divideix, però mai passa desapercebut. Ara, en admetre que va exagerar dades per passió, alimenta encara més el debat. És possible ser objectiu quan s'estima tant un equip? O és preferible l'honestedat emocional encara que es freguin els límits del rigor?