Atac frontal de Loquillo contra els artistes catalans
Loquillo, nascut al barri del Clot, mai ha amagat el seu caràcter. El cantant de 64 anys torna a generar polèmica amb declaracions explosives. Aquesta vegada, els seus dards van dirigits directament al món artístic català. En una entrevista recent, Loquillo va presentar el seu nou disc de duets.
El projecte reuneix veus conegudes com Raphael, Calamaro, Miguel Ríos o Alaska. Tanmateix, gairebé no hi ha artistes catalans en el repertori escollit pel músic.
Només tres catalans salvats en el seu nou disc
De tot el panorama musical català, únicament participen tres noms destacats. Miguel Poveda, Carlos Segarra i Manolo García acompanyen Loquillo en aquest treball. Són les excepcions d’un disc marcat per absències molt significatives.
El mateix cantant ho va justificar amb una frase que va generar molta polèmica: “Amb el seu pa s’ho mengin”. Un missatge clar i contundent cap a la resta d’artistes catalans. Per a Loquillo, la intel·lectualitat catalana sempre l’ha menyspreat i ara torna els cops.
Ajustant comptes amb Barcelona i Catalunya
En l’entrevista, Loquillo va repassar les fites de la seva carrera. Curiosament, totes elles estan lligades a un sentiment de revenja contra Catalunya. Primer, omplir Las Ventas a Madrid interpretant el que ell anomena “rock barceloní”.
Segon, conquerir el Liceu de Barcelona amb poesia contemporània, com a venjança als intel·lectuals que el van menysprear. I tercer, presumir d’haver superat Estopa en nombre d’assistents.
El menyspreu cap a Estopa i altres músics
Especialment polèmiques van ser les seves paraules sobre els germans Estopa. Loquillo va recordar que el 1989 va reunir 120.000 persones a Montjuïc. “Ho sento per ells”, va dir, en referència al grup de Cornellà. Un dard enverinat cap a dos artistes que mai han renegat de Catalunya.
La seva insistència a comparar-se amb altres músics catalans reflecteix un patró evident. Més que reconèixer èxits, Loquillo necessita diferenciar-se constantment de la resta d’artistes locals. Sembla odiar tot el que faci olor de cultura catalana contemporània.
Una relació d’amor i odi amb Barcelona
El cantant assegura haver viscut la seva vida a Barcelona, però no amaga ressentiment. Lamenta que l’Ajuntament no permeti obrir la Monumental per a concerts. Critica també la manca de reconeixement al rock dins la cultura catalana.
Loquillo: “España es un país que trata mal a sus estrellas. Hay que reivindicar la educación y la cultura, es lo primero” #LaRevuelta pic.twitter.com/cCBsSAAO9Q
— La Revuelta (@LaRevuelta_TVE) September 18, 2025
El rerefons polític i cultural del seu discurs
Darrere de les seves paraules batega una visió profundament crítica amb el catalanisme. Loquillo ha mostrat en diverses ocasions el seu rebuig al procés. Ara, utilitza la música per ajustar comptes també en el pla cultural.
En esmentar que “la intel·lectualitat catalana m’ha menyspreat”, generalitza un conflicte personal. Estén el seu enuig cap a tot un col·lectiu d’artistes i intel·lectuals. La música queda en segon pla davant d’un relat de rancúnia i distància.
Una icona rebel o un artista ressentit?
Als seus 64 anys, Loquillo es presenta com un rebel etern. Tanmateix, la seva rebel·lia actual sembla alimentada més pel ressentiment que per la creativitat. Publica un disc de duets per cantar amb amics, però tria excloure deliberadament bona part del panorama català.
El resultat és una imatge contradictòria. D’una banda, presumeix d’arrels catalanes i d’haver omplert escenaris locals. De l’altra, insisteix a ridiculitzar i menysprear aquells que representen aquesta mateixa cultura.
Un cantant que dispara contra casa seva
Loquillo torna a ser notícia no només per la seva música, sinó per les seves declaracions. I en aquesta ocasió, queda la sensació que odia tot el que és català. Les seves paraules són dards contra artistes, intel·lectuals i fins i tot institucions de Barcelona.
Potser per a alguns sigui un rebel que no calla. Per a d’altres, simplement un artista ressentit que viu d’ajustar comptes. El cert és que cada aparició seva acaba confirmant el mateix: Loquillo té una estranya fixació a menysprear allò d’on prové.
