Avui, al Parlament de Catalunya, no s’ha legislat: s’ha abaixat el cap. I no pas per respecte, sinó per por. El tema era clar: protegir les nenes catalanes d’una pràctica imposada, masclista i anacrònica com és el vel islàmic. Però parlar d’això molesta. Fa nosa. Obliga a mirar de cara una realitat que fa vergonya, i la majoria prefereix girar el cap.
La proposta era senzilla: blindar la infància del dogmatisme religiós disfressat de tradició. Protegir les nenes —les nostres nenes— d’una imposició que no ve de cap llibertat, sinó de la por, del control i de l’obediència. Però aquest Parlament no protegeix nenes. Protegeix relats. Protegeix consensos falsos. Protegeix silencis.
La moció, presentada i defensada per Sílvia Orriols, posava el focus en el que molts callen: el vel com a símbol d’opressió i submissió.
Un element que no té res de cultural i tot de doctrinal. Orriols ha parlat clar: a Catalunya no es pot permetre que nenes de sis o set anys siguin utilitzades com a eines d’una ideologia que les vol invisibles, culpables, tapades. I el silenci de la cambra, davant d’aquesta veritat incòmoda, ha estat estrepitós.
Des dels escons, mirades perdudes, papers remenats i ulls baixos. Ningú s’atreveix a dir el que sap. Ningú vol ser el primer a reconèixer que a Catalunya hi ha escoles on les nenes arriben tapades fins als turmells. Que als patis escolars d’aquest país, hi ha infants marcades des dels 6 anys. I no per voluntat pròpia, sinó perquè una ideologia les considera perilloses si ensenyen un canell.
El vel no és només una peça de roba. És una bandera. És un símbol de submissió sexual, política i cultural. És un cadenat al cap de la dona. I quan s’aplica a nenes, és un abús infantil tolerat, protegit i —en molts casos— subvencionat.
Així de cru. I avui, en lloc de plantar cara a aquest fet, el Parlament ha decidit callar. Amagar-se darrere frases buides sobre "respecte", "pluralitat" i "diversitat". Paraules que sonen molt bé mentre es fa la vista grossa davant la vulneració flagrant dels drets més bàsics.
El carrer, per davant dels poítics
A fora, el poble ja fa temps que ha entès què significa el vel. Ho veu als barris, a les escoles, al transport públic. Sap que no és una opció lliure, sinó una imposició que creix a través de la por i la pressió social. Però dins l’hemicicle, la por no és al vel: és a ser titllat de massa clar. De massa valent. De massa català.
S'han perdut una altra oportunitat. Una altra ocasió per alçar la veu en nom de la llibertat. I el silenci, avui, ha fet més soroll que mai.
No és que el Parlament no vegi el problema. És que no vol veure’l. I mentre ells callen, la imposició avança. I les nenes, callen també. Però tapades. I soles