Sota l’aparença d’estructures lligades al culte i la religió, la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya (UCIDCAT) amaga un veritable aparell de poder, finançament opac i radicalisme religiós amb ramificacions polítiques i internacionals que posen en risc la convivència i la seguretat nacional a Catalunya.
L’incendi de la mesquita de Piera ha reobert un debat llargament silenciadíssim: quin paper juga realment UCIDCAT a Catalunya? Malgrat que la investigació policial encara no ha aclarit les causes del foc, l’entitat ha aprofitat l’ocasió per assenyalar Aliança Catalana com a responsables morals, acusant-la de “normalitzar el racisme”. Una acusació que, de moment, no té cap fonament policial i que sembla més una maniobra per tapar els mateixos vincles foscos de l’organització.
Un vel negre sota aparença religiosa
UCIDCAT no és una entitat religiosa qualsevol. Juntament amb la FCIC i la FIC, controla prop del 90% de les 285 mesquites a Catalunya. Aquesta estructura li permet exercir una influència política directa, sense cap mena de control públic. Lluny de limitar-se al culte, utilitza els púlpits com altaveus polítics. El president de l'entitat, Mohamed El Ghaidouni, ha arribat a exigir l’ensenyament de l’islam a les escoles públiques i va amenaçar amb accions legals si no es compleix la seva voluntat.
Mentrestant, guarda silenci quan més es necessita. Durant l’1-O de 2017, quan milers de catalans vam ser agredits per la policia espanyola, UCIDCAT no va emetre ni un sol mot. Però quan es tracta de defensar interessos propis com el sacrifici halal o d’atacar “rivals polítics”, es converteix en una veu altament activa.
Diners públics, diners del Marroc i... cap control
El 2023, UCIDCAT va rebre 43.697,10 euros de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat (DOGC). A aquests fons, s’hi sumen els provinents de la seva matriu espanyola, UCIDE, i possiblement d’altres vies internacionals. Però, on van a parar exactament aquests diners?
El finançament opac no acaba aquí. El Marroc és un actor clau en aquesta història. Segons El Mundo, Rabat inverteix en mesquites a Europa i forma imams que després són destinats a Catalunya. El blog oficial d’UCIDCAT presumeix de la presència d’especialistes marroquins en congressos, com el de 2025 dedicat a “Les institucions religioses a l’Occident i la qüestió de la seguretat i la convivència”.
És el mateix Regne del Marroc (Mohamed VI) qui, a través de les seves institucions, podria estar promovent el salafisme, una doctrina rigorista que rebutja els valors democràtics. Un informe policial del cas Aiman Adlbi —expresident d’UCIDE— revela que va ser detingut el 2021 per canalitzar fons cap a grups gihadistes vinculats a Al-Qaida. Encara que no hi hagi proves directes contra UCIDCAT, la seva dependència orgànica a la mateixa estructura acaba per generar dubtes alarmants.
Salafisme institucionalitzat
L’amenaça no és només financera, sinó també ideològica. Segons el Departament de Justícia, al voltant de mig centenar de mesquites catalanes segueixen doctrines salafistes. UCIDCAT no només no combat aquesta ideologia, sinó que la tolera i, en alguns casos, la promou.
Mohamed Attaouil, vicepresident de l’organització, n’és l’exemple més clar de tot plegat. Considerat una figura del salafisme a Salt (EL PAÍS, 18/06/2016), va estar a punt de ser expulsat per la Comissaria General d’Informació de la Policia Nacional el 2018 per vincles amb la Revival of Islamic Heritage Society (RIHS), entitat prohibida a diversos països per finançar Al-Qaida. Tot i això, avui continua exercint responsabilitats dins d’UCIDCAT.
A banda que també molts dels participants dels congressos de l’organització també han estat relacionats amb el salafisme. Es tracta, doncs, d’una estructura que obre la porta a ideologies que neguen la igualtat de gènere, defensen la xària i, en alguns casos, justifiquen la lluita armada.
Ingerència política i manipulació forana hostil
Des de l’aplicació de l’article 155 fins avui, UCIDCAT ha anat teixint aliances amb partits polítics com PSC, ERC, Comuns, CUP i fins i tot Junts, que han cercat captar el vot musulmà. Aquestes relacions poden explicar la generositat amb què es reparteixen subvencions públiques sense cap mena de fiscalització ni control governamental eficient i amb rendiment de comptes.
Un acord signat el 2023 amb una entitat vinculada a la Lliga Àrab per introduir l’àrab a les escoles públiques catalanes mostra fins a quin punt la política educativa de l’escola catalana també està totalment contaminada per aquestes ingerències externes. Digui’s Palestina ad nauseam, per exemple. En un moment en què la llengua catalana viu en situació d’emergència nacional, UCIDCAT i les seves cares visibles promouen una agenda totalment aliena a la realitat i prioritats estratègiques de la nació catalana.
Aquest doble joc, aquest silenci en moments clau i aquesta hiperactivitat quan els convé, acaba fent visible una mostra evident del principi de la taqiyya: l’engany i la negació com a mètode per avançar una agenda islàmica radical, això és: el califat universal.
Terrorisme i radicalització: un perill real
Les connexions amb el terrorisme no són una fantasia. El cas Adlbi —que va ocultar als fidels que les seves donacions servien per finançar gihadistes a Síria— i l’operació antiterrorista de 2015, que va acabar amb 11 detinguts a Catalunya, són proves que les connexions entre islamisme polític i gihadisme existeixen. En aquell moment, El Ghaidouni va preferir atacar el ministre espanyol d’Interior, l’inefable Jorge Fernández Díaz per les seves declaracions en lloc de condemnar el radicalisme dins les mesquites que acabava finançant el terrorisme.
Catalunya és un dels punts més crítics pel que fa a la presència de grups islamistes. I figures com Attaouil, segons el seu expedient sancionador, mantenien relacions amb predicadors radicals mentre es presentaven com a moderats davant les autoritats, els mitjans i la societat catalana en general. Un altre cas claríssim de taqiyya.
El boc expiatori perfecte: Aliança Catalana
Quan UCIDCAT assenyala Aliança Catalana com a culpable moral de l’incendi de la mesquita de Piera, ho fa sense cap prova i amb un objectiu clar: silenciar l’únic partit que ha denunciat amb valentia la seva ingerència política i els seus vincles amb el salafisme. Mentre Sílvia Orriols denuncia el perill de l’islamisme, UCIDCAT busca convertir-la en el seu boc expiatori, exigint més subvencions, més reconeixement institucional i més espais de poder. Una operació calculada, disfressada de denúncia.
UCIDCAT no és una entitat religiosa, sinó una màquina d’influència política, finançada amb fons públics i amb vincles preocupants amb el Marroc i el salafisme. El seu silenci en l’1-O i la seva hiperactivitat en moments que afecten els seus interessos personals són un escàndol que no pot continuar sense escrutini públic. La religió, fora de la política SEMPRE.
Cal una revisió immediata de totes les subvencions públiques que rep UCIDCAT, una investigació exhaustiva sobre les seves activitats i una voluntat política clara de desmuntar aquest imperi paral·lel que opera a Catalunya sota la màscara de la religió, quan en realitat és un actor forà hostil. Abans no sigui massa tard. O no hem après encara cap lliçó d'ençà d'aquell tràgic agost de 2017?