L’entrevista recent de Toni Freixa amb el periodista Albert Om ha esdevingut molt més que un simple exercici comunicatiu. Ha estat, de fet, una sacsejada en un ecosistema mediàtic acostumat a l’autocensura disfressada de correcció política. Freixa, advocat i exdirectiu del FC Barcelona, ha gosat dir en veu alta que escolta amb atenció —i fins i tot amb aprovació— el discurs de Sílvia Orriols.
El detall no seria especialment rellevant en un context democràtic sa. Però a Catalunya, on l’hegemonia discursiva està blindada amb subvencions i dogmes, l’afirmació és, aparentment, una bomba. La reacció d’Om, un “això és fort, eh" és el reflex d’un sistema que s’autoimmunitza contra qualsevol dissidència. L’interrogant real és: què hi ha de “fort” en afirmar que una política elegida per desenes de milers de ciutadans expressa idees que connecten amb una part creixent del país?
Trencant el consens artificial
La resposta és incòmoda per a molts: és “fort” perquè trenca el consens artificial construït a base de silenci, estigmatització i diners públics. Freixa no ha dit res especialment radical. Ha constatat una evidència: que Orriols diu el que molts polítics no poden o no volen dir.
No perquè sigui intrínsecament escandalós, sinó perquè posar nom als problemes —sigui la delinqüència, la islamització de barris sencers o el fracàs d’un multiculturalisme imposat— suposa trencar amb el relat dominant. I això, en una societat hipersensibilitzada, és delicte de lesa majestat.
El periodisme subvencionat com a garant del dogma
És revelador que mitjans que han rebut prop d’un milió d’euros en subvencions públiques es mostrin alarmats pel fet que un ciutadà amb certa notorietat pública manifesti una opinió pròpia. L’escena resulta gairebé kafkiana: l’escàndol no és el contingut de les paraules, sinó el fet mateix d’haver-les pronunciat.
Aquest episodi s’emmarca en un fenomen més ampli: la deslegitimació automàtica de qualsevol discurs que qüestioni el marc ideològic predominant. Així, es patologitza la dissidència: si algú discrepa, és perquè és “d’extrema dreta”, “radical” i/o “perillós”.
Invalidar el missatger, no pas el missatge
És un mecanisme clàssic de control: no s’ataca el missatge, sinó el missatger. No es discuteix el diagnòstic, sinó que s’invalida l’autor per motius biogràfics, escolars o familiars. Freixa, format als Escolapis de Sarrià i pare de fills escolaritzats al Viaró i al Canigó, ha estat objecte d’una lectura política forçada.
Se li atribueix una ideologia en funció del seu entorn, com si la llibertat intel·lectual fos patrimoni exclusiu dels qui militen en la correcció ideològica. I, tanmateix, ell ho deixa clar: no és membre de cap secta. Senzillament, pensa per si mateix. I això, avui, és més revolucionari que mai.
El linxament i la reafirmació
La resposta a les xarxes socials ha estat previsible però significativa. Freixa ha estat linxat públicament i ha rebut tota mena d’epítets. Però ell no només no s’ha retractat, sinó que ha reiterat el seu posicionament: “No us imagineu quants mamadors de la teta pública m’estan perseguint avui per haver dit això. Doncs ho reitero: m’agrada molt el discurs de Sílvia Orriols.”
Potser és aquí on rau l’autèntica notícia: cada cop més veus, també del món institucional, esportiu o acadèmic, s’atreveixen a verbalitzar el que fins ara només es pensava en veu baixa. La por canvia de bàndol. I quan això passa, la narrativa oficial comença a esquerdar-se.
I és que el que realment és “fort”, senyor Om, no és que algú coincideixi amb Orriols. El que és fort és que encara avui, a Catalunya, això sigui motiu de censura, linxament i escàndol moral. I això sí que hauria de fer-nos reflexionar.