Un nou sondeig publicat el 8 de febrer pel sociòleg Sergi288 confirma un canvi molt destacat en el panorama polític català: Aliança Catalana (AC) continua el seu fort ascens i podria convertir-se en la segona força del Parlament.
Aquest estudi, en línia amb enquestes anteriors, reflecteix com AC –el partit liderat per Sílvia Orriols– multiplica els seus suports a costa de les formacions tradicionals. De fet, AC passaria dels 2 escons obtinguts a les eleccions catalanes de 2024 a rondar els 20 escons segons la nova enquesta. Aquest salt la situaria colze a colze amb Junts per Catalunya i fins i tot disputant-li la segona posició, una cosa impensable fa pocs mesos.
L'enquesta de Sergi288 mostra que el PSC es manté com a primera força (al voltant de 39-41 escons, similar als 42 que va obtenir el 2024), però la novetat és l'escalada d'AC, que ja supera àmpliament partits com la CUP o els Comuns, i fins i tot empata o supera ERC en intenció de vot.
Cal destacar que Aliança Catalana porta mesos a l'alça: al desembre ja pujava a 14-16 diputats, al gener arribava a 17-19 i ara rondaria la vintena, consolidant una tendència que la perfila com a actor clau. Aquest creixement exponencial es produeix a costa de partits tradicionalment processistes com ERC i la CUP, que continuen perdent suport. En altres paraules, AC està captant votants desencantats del processisme i de l'establishment català, erigint-se en la veu del descontentament.
Una altra dada significativa és que les forces identificades com a “woke” o de l'esquerra progre perden força. Segons el sondeig, ERC seguiria en caiguda lliure - encara que recupera respecte a anteriors enquestes - Junts retrocedeix, i Podemos amb prou feines manté una presència testimonial. Aquesta enquesta reforça la impressió que “l'esquerra i el processisme s'enfonsen”, mentre creixen amb força opcions oposades com AC i Vox. El resultat dibuixa un Parlament cada vegada més fragmentat.
Comparativa: del sondeig de gener a l'enquesta de febrer
Les dades de febrer confirmen i accentuen les tendències ja vistes al gener. A l'enquesta anterior d'inicis de gener, AC apuntava a entre 17 i 19 escons; ara podria rondar fins i tot els 20 o més, acostant-se clarament a Junts. Orriols puja un punt en un mes.
Aliança Catalana (AC) – Al maig 2024: 2 escons. Gen 2025: 17-19 escons. Feb 2025: ~18-20 escons estimats. ➜ Creixement espectacular, multiplicant per deu la seva representació segons les projeccions. AC passaria de ser una força minoritària a aspirar a liderar el bloc sobiranista en vots.
PSC – 2024: 42 escons (primera força). Gen: 39-41. Feb: ~40-42. ➜ Estancament: els socialistes conservarien el primer lloc però sense millorar els seus registres. Segueixen lluny de la majoria absoluta i no capitalitzen la caiguda dels seus adversaris.
Junts per Catalunya – 2024: 35 escons (segona força). Gen: 22-24. Feb: ~21-23. ➜ Retrocés notable: la principal força catalana tradicional perd un terç dels seus escons respecte a 2024. Junts pateix per retenir votants i podria ser superada per AC si la tendència continua.
Esquerra Republicana (ER) – 2024: 20 escons. Gen: 17-19 (lleuger descens). Feb: ~18-20. ➜ Recuperació després d'una caiguda en picat però lluny d'eleccions com les de 2017 o 2021: algunes enquestes recents van arribar a situar-la en només 9-11 diputats. ERC passaria de ser força de govern a quedar relegada a un paper residual al Parlament.
Vox – 2024: 11 escons. Gen: 20-22. Feb: ~19-21. ➜ Forta pujada: el partit de dreta espanyolista dobla la seva representació i també competeix per ser la segona força. Vox es beneficia del vot de protesta contra la inseguretat i la “islamització”, un missatge que cala en part de l'electorat espanyol resident a Catalunya.
PP – 2024: 15 escons. Gen: ~9-10 escons. Feb: ~10-12. ➜ Pèrdua d'impuls: després del seu salt el 2024, el Partit Popular cau darrere de Vox i AC a les enquestes. Segueix present però relegat a cinquena o sisena força, sense aprofitar plenament el desgast del govern català.
En Comú Podem / Podemos – 2024: 6 escons (els comuns). Gen: 3-4 (Comuns) 4-5 (Podemos). Feb: Comuns 0 / Podemos ~3-4. ➜ Desastre a l'esquerra alternativa: la marca dels Comuns es quedaria fora del Parlament, superada per una candidatura de Podemos autònoma que obtindria uns pocs escons.
CUP – 2024: 4 escons. Gen: ~3. Feb: 0. ➜ Irrellevància creixent: la CUP, antiga referència de l'esquerra independentista radical, gairebé desapareix. Sondejos recents li donen només 2 escons o fins i tot 0 representants, reflectint que el seu missatge no està connectant amb l'electorat actual.
El fenomen AC: raons d'un creixement fulgurant
Diversos factors ajuden a explicar l'ascens meteòric d'Aliança Catalana. D'una banda, hi ha una creixent desafecció cap a les opcions independentistes tradicionals (ERC, Junts i CUP) a causa de la paràlisi del “Procés” i a la gestió percebuda com erràtica dels seus líders en l'última dècada.
Molts votants sobiranistes se senten traïts o frustrats amb el “processisme” convencional, al qual veuen acomodat en el poder i allunyat dels objectius originals. AC ha sabut canalitzar aquest descontentament presentant-se com una alternativa autènticament rupturista: promet mà dura amb l'Estat però també amb la immigració il·legal i les polítiques “woke” promogudes per l'esquerra. En paraules d'analistes, l'auge d'AC reflecteix “un canvi de prioritats en l'electorat” independentista, que ara anteposa la identitat i la seguretat a les velles consignes partidistes.
Un altre factor clau és el rebuig a l'agenda “woke” i globalista que molts associen amb partits com els Comuns, Podemos, PSC, ERC fins i tot Junts. Temes com la immigració massiva, la inseguretat ciutadana o certes polítiques d'enginyeria social han provocat inquietud en segments de la població. Aliança Catalana ha explotat hàbilment aquests assumptes, amb un discurs contra la islamització i la inseguretat molt semblant al de Vox, però adaptat al context català. És dels pocs punts de coincidència en ambdós partits ja que a nivell nacional són totalment oposats.
Mentre l'esquerra tradicional minimitzava aquests problemes, AC els ha posicionat al centre del debat, captant votants preocupats que abans podien abstenir-se o votar a la dreta espanyolista. La pròpia líder del partit nacionalista, Sílvia Orriols, s'ha fet coneguda per denunciar sense embuts la delinqüència vinculada a certes immigracions i per oposar-se a l'islamisme radical en municipis catalans.
Aquest missatge directe contra el multiculturalisme mal gestionat i el “bonisme” de les elits progressistes ha calat especialment en zones rurals i petites localitats, on es percep un abandonament per part del govern “metropolità” d'esquerres. De fet, ja després de les eleccions, es va observar que AC obtenia alguns dels seus millors resultats en comarques on l'independentisme tradicional havia defraudat i les preocupacions sobre seguretat eren altes.
Una opció cada vegada més ben vista
No cal subestimar tampoc l'efecte arrossegament. A mesura que les enquestes i mitjans alternatius difonen el creixement d'AC, més votants la perceben com una opció viable. Si al principi votar Aliança Catalana podia veure's com “tirar el vot” per la seva escassa representació, ara que les enquestes la situen amb fins a vint escons, molts indecisos podrien sumar-se a l'onada.
La narrativa que AC és l'única oposició real tant al processisme pactista d'ERC/Junts com a l'esquerranisme del PSC/Comuns està calant en àmbits diversos. Des d'ex votants convergents desencantats, fins a joves conservadors catalanistes, passant per antics abstencionistes farts de la correcció política. En poques paraules, AC ha aconseguit ocupar l'espai del descontentament que va quedar lliure després del desgast dels partits tradicionals, combinant el discurs sobiranista amb postulats anti-immigració i anti-“woke” que fins ara ningú havia abanderat a nivell de partits catalans.
Pactes i escenaris de govern: un Parlament ingovernable?
Amb aquest repartiment de forces que dibuixa l'enquesta de Sergi288, la governabilitat de Catalunya es complica enormement. El Parlament resultant estaria tan fragmentat que assolir acords d'investidura i de govern seria un trencaclosques. D'entrada, cap bloc ideològic tradicional sumaria majoria absoluta (68 escons):
El bloc independentista - si és que se li pot dir així - “clàssic” (Junts + ERC + CUP) es quedaria molt curt, al voltant de 37 diputats segons l'última projecció. Ni tan sols afegint els hipotètics escons d'AC –que, encara que és un partit independentista, està fora del mainstream processista– s'arribaria a la xifra màgica. Junts, ERC i CUP han perdut la majoria que van ostentar a la legislatura anterior; ni amb el suport extern d'AC podrien governar, i això assumint que AC volgués donar suport a aquells que la menyspreen.
El bloc d'esquerres, el famós Tripartit, (PSC + ERC + Comuns/Podemos) també fracassaria en l'intent. L'enfonsament d'ERC i Comuns fa que un tripartit d'esquerres estigui matemàticament descartat. Encara que el PSC guanyés, “un front progressista tampoc sumaria” donades les xifres exigües dels seus potencials socis. Salvador Illa no podria ser president novament amb la fórmula de la moció de censura (PSC-ERC-Comuns), ja que entre ERC en caiguda lliure i Comuns fora del Parlament, senzillament no assoleixen els diputats necessaris.
El bloc constitucionalista o del 155 (PSC + PP + Vox) sí que aconseguiria sumar però difícilment arribaran a acords ja que trencaria el discurs de Pedro Sánchez de "lluita contra l'extrema dreta".
La sociovergència tampoc sumaria. Una altra possibilitat és un govern en minoria del PSC en solitari, amb abstencions puntuals de diferents grups per a la investidura. Per exemple, Illa podria intentar ser investit amb l'abstenció d'ERC i de Junts (cadascun per les seves raons, per evitar una repetició electoral que beneficiaria AC i Vox). No seria la primera vegada que els processistes donen suport al PSOE a canvi de res.
Panorama polític: un nou cicle a Catalunya
Les dades d'aquesta última enquesta suggereixen que Catalunya ha entrat en un nou cicle polític, marcat per la irrupció d'AC i el declivi de l'antiga hegemonia “processista” i progressista. La foto fixa que ens deixa el sondeig és la d'una societat catalana polaritzada i farta del statu quo de l'última dècada. La caiguda simultània d'ERC, Junts, Comuns, PSC - l'únic que aguanta relativament bé - i CUP –els partits que havien dominat el panorama català– indica que una part important de l'electorat busca alternatives fora del marc tradicional, ja sigui en clau catalanista identitària (AC) o espanyolista dretana (Vox).
Aliança Catalana, en particular, surt molt reforçada. El seu creixement constant l'està portant de la perifèria al centre del debat polític. Passa de 2 a potencialment 20 escons en menys d'un any, posant nerviosos a tots els partits tradicionals. No només amenaça amb sorpassar ERC, sinó que posa en problemes a Junts com a representant del vot independentista “autèntic”. Fins i tot Vox veu en AC a un competidor en el segment anti-immigració (encara que amb matisos nacionalistes catalans). Amb aquest panorama, és molt possible que en la pròxima campanya electoral tots els focus girin al voltant d'AC: uns la demonitzaran com 'extrema dreta catalana', altres la presentaran com la veu del poble silenciat.
En qualsevol cas, AC marcarà l'agenda –obligant a parlar de seguretat, d'immigració, d'identitat cultural catalana– temes en els quals fins ara només Vox incidia, però des d'una òptica espanyolista. Ara, amb Aliança Catalana, aquestes qüestions s'aborden també des del catalanisme, cosa que incomoda sobremanera a ERC i Junts. Com a resultat, podríem veure a partits com Junts endurint el seu discurs contra la immigració descontrolada o contra la delinqüència, en un intent de no quedar-se enrere. La pròpia dinàmica política es dretanitza: el PSC tindrà difícil evitar endurir la seva postura en temes d'ordre públic si no vol perdre més vot obrer cap a Vox o AC.
El rendiment negatiu dels partits “woke” en aquestes enquestes també llança un missatge clar: moltes polítiques identitàries i experiments socials dels últims anys no han convençut l'electorat, més aviat al contrari. La ciutadania sembla passar factura a la gestió de l'esquerra en assumptes com la inseguretat, l'habitatge, la immigració i la crisi econòmica. Catalunya ha vist episodis d'okupacions, delinqüència i altres conflictes que, sens dubte, marcaran l'agenda.