Hi ha moments que haurien d'enorgullir tot un poble. El que va fer Sílvia Orriols a Telemadrid n’és un exemple. La líder d’Aliança Catalana es va mantenir fidel al seu compromís amb la llengua catalana, refusant parlar en espanyol malgrat la pressió d’Antonio Naranjo i l’escenari hostil del programa.
El resultat? Un tall sobtat de la connexió… i una lliçó de dignitat nacional en directe. Aquest episodi, que molts haurien aprofitat per fer-se els simpàtics o per guanyar minuts de pantalla, va demostrar que Orriols no és com els Rufián, Nogueras i companyia. Mentre uns intenten quedar bé a Madrid per mantenir la pagueta del reino de España, ella planta cara.
Mentre uns abandonen el català a la primera dificultat, ella l’abraça com a acte de resistència. I això, més enllà de sigles o ideologies, és un orgull per al poble català.
El català no es negocia
Quan una batllessa, diputada al Parlament i referent de molts catalans entra en directe en una cadena pública espanyola i es nega a renunciar a la seva llengua, està fent molt més que parlar català. Està denunciant un règim que ha perseguit sistemàticament la nostra llengua. Està trencant el guió pactat entre la submissió i el bonisme. Està dient “prou” en veu alta.
És una qüestió que va més enllà de la llengua. Va de sobirania. Quan Orriols afirma que “la meva nació està ocupada per l’Estat espanyol” i que no parla espanyol perquè “ens han imposat aquesta llengua”, no exagera. Només cal mirar com es tracta el català als jutjats, a l’escola o a les institucions. El que per a molts és bilingüisme, per al catalanoparlant acaba sent renúncia, pèrdua i humiliació.
El contrast amb el processisme acomodat
Aquest gest contrasta radicalment amb dècades de política catalana basada en el “sí, però no”, en l’encaix impossible, en el catalanisme vergonyant. Quantes vegades hem vist diputats d’ERC, Junts o fins i tot de la CUP parlant en espanyol a platós, rodes de premsa o debats per “facilitar” la comunicació? El resultat és una erosió constant del català com a llengua de poder, de confrontació, de lideratge.
Amb Orriols no hi ha ambigüitats. No es disfressa de federalista, ni somnia amb autonomies “millorades”. Fa política amb el cap ben alt i el català a la boca. I això connecta amb una part cada cop més gran del poble català que n’està farta de complexos i de genuflexions. Una part que vol líders que no demanin permís per existir.
El somriure final: més que una imatge
Quan la connexió amb Telemadrid es va tallar, Sílvia Orriols es va acomiadar amb un somriure. Un gest que val més que mil paraules. No era arrogància, era orgull. L’orgull de qui no s’ha venut, de qui sap perfectament qui és i què defensa. En un món polític ple de màscares, veure algú que no es doblega és refrescant i, per a molts, inspirador.
És igual si algú comparteix o no totes les idees d’Orriols. El que ha quedat clar és que és una dona de conviccions, de fermesa i d’identitat. I això, en temps de relativisme i cinisme, és or pur per a qualsevol nació.
Que una representant catalana no es deixi intimidar per un plató espanyol i defensi el català com a llengua vehicular del seu pensament i de la seva acció política, hauria de ser motiu de celebració per tothom que estima aquesta terra. Perquè, al cap i a la fi, defensar el català és defensar Catalunya. I en això, Sílvia Orriols ha donat una lliçó que molts haurien d’aprendre.