El Parlament de Catalunya d’aquesta XV Legislatura es veu monopolitzat per un pacte insòlit: cinc partits aparentment contraris ──PSC-Units per Avançar, Junts, ERC, Comuns i CUP-DT── han unit forces per aplicar un cordó sanitari contra Aliança Catalana. Aquesta estratègia contranatura va més enllà de la ideologia. Ens revela una estructura profunda i persistent que existeix des de fa dècades a Catalunya de repartiment selectiu del poder.
De càrrecs i d’influències. També de Pressupostos. Tothom a fer la viu-viu i qui dia passa any empeny. Ara bé, lluny d’ésser una mesura que pretén limitar el creixement d’Aliança Catalana, aquest Pacte de la Vergonya ──com l’han definit a 𝕏── visibilitza per a molts la defensa acarnissada d’uns pocs d’aquest statu quo que permet a certes elits econòmiques i polítiques del país de protegir els seus privilegis tot assegurant ─passi el què passi─ la seva hegemonia en el control polític, econòmic i social de Catalunya: el deep state colonial en diriem.
Un Parlament segrestat pel Pacte de la Vergonya
Aquest Pacte de la Vergonya entre PSC, Junts, ERC, Comuns i CUP ens és presentat a la societat catalana ──independentista o no── com una mesura de control per preservar la «democràcia». Tot i això, a la vista dels resultats, és just afirmar que la seva veritable naturalesa segueix encaminada a seguir ordint aquest espai de poder compartit paral·lel que vol mantenir a ratlla qualsevol formació independentista alternativa que pugui desafiar aquest ordre establert per l’establishment de la metròpoli i incomodar l’amo.
La Mesa del Parlament i la Junta de Portaveus han esdevingut una eina de bloqueig continuat a fi de mantenir Sílvia Orriols i Aliança Catalana fora d’àmbits decisoris rellevants com ara la Diputació Permanent o tallant els seus discursos a l’hemicicle. Aquest tacticisme que podria resultar aparentment justificat apel·lant a una pretesa defensa en genèric de la «democràcia» és un gran engany que pretén disfressar aquest mecanisme de blindatge mutu entre les parts. Això es fa amb la pretensió de continuar assegurant una distribució de càrrecs que els permeti la continuïtat de llurs polítiques extractives de fons públics que, com ja intuïu, sempre acaben afavorint els interessos particulars de
cadascuna de les formacions polítiques signants. Per això ──i com haureu vist──, en aquest tipus de tripijocs és habitual que els partits que aparentment són rivals ──com PSC i CUP o Junts i Comuns── es donin suport en àmbits concrets de confluència per seguir mantenint aquest flow que els genera l’estabilitat del poder seguir generant beneficis en paral·lel malgrat les seves manifestes diferències ideològiques. Això els ha permès distribuir-se l’àmbit d’influència en zones estratègiques del territori català i imposar les seves polítiques sense estar subjectes a una fiscalització eficient.
El control territorial de subvencions i capitalisme d’amiguets
Des de fa dècades, el control de poder d’aquests cinc partits a Catalunya s’estén més enllà del Parlament. A nivell local, el domini de les Diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona permet una distribució opaca de recursos que queda en mans d’aquests mateixos actors polítics. Totes les subvencions atorgades a Catalunya per les administracions públiques que hi operen ──massa sovint aprovades amb poca transparència── afavoreixen precisament les entitats properes dels partits signants, moltes d’elles de dubtós servei a la comunitat i el país en general.
Aquesta situació acaba generant un cercle tancat de control territorial on els recursos públics es distribueixen sempre exclusivament entre entitats afins, també servint-se de recursos locals, de Diputacions, el propi Govern de la Generalitat i d’altres organismes de dret públic. Capitalisme d’amiguets en diuen alguns, però a la catalana. No crec que a aquestes alçades algú se’n senti extranyat.
Un relat mediàtic ple de toxicitat on s’hi val tot
La censura i estigmatització d’Aliança Catalana als mitjans de comunicació han esdevingut eines fonamentals per assegurar el manteniment d’aquest Pacte de la Vergonya. Tot el mainstream català, públic i privat, la majoria dels quals ──per no dir tots── acaben reben finançament públic directe o indirecte. Tots sense treva ni excepció
segueixen el mateix relat uniforme contra Aliança Catalana presentant la formació nacionalista catalana com un partit radical i perillós: d’ultradreta populista. Han dit de tot i més. Aquesta narrativa salta a la vista al públic informat que no només és falsa i limita la visibilitat del partit, sinó que, a més, orienta l’opinió pública catalana cap a una percepció negativa i del tot descontextualitzada del seu programa polític independentista i de la seva activitat parlamentària. Des de la CCMA (Som3cat, Tv3, 3/24, CatRàdio, Catalunya Informació…) a RTVE; des de l’ACN a Europa Press i Agencia EFE; també des de RAC1 al NacióDigital tot passant pel CronicaGlobal.es, la presència d’Aliança Catalana en espais de notícies, d’opinió o debats queda reduïda al no-res, sempre sense dret a rèplica i presentada sota un biaix totalment estigmatitzador i impropi de la professió periodística.
Això facilita òbviament al Pacte de la Vergonya mantenir una imatge de control ──que és la què realment és── sobre la narrativa dels mitjans en relació a la realitat política actual de Catalunya. No cal dir que tot això interfereix greument en els processos electorals limitant la capacitat i el dret d’accés de la societat catalana al dret a informació contrastada, veraç i de qualitat.
Aliats i abstencionistes han aconseguit només l’enroc d’un processisme totalment lligat a la supervivència de Pedro Sánchez
El capteniment de Sílvia Orriols Serra i Aliança Catalana al Parlament com a cap d’una oposició realment independentista al govern espanyolista de Salvador Illa comença a arribar a moltes llars catalanes sense els filtres habituals. Tanmateix, els signants del Pacte de la Vergonya imposaven un veto als drets parlamentaris i de representació dels prop de 118.500 votants independentistes que van fer confiança les darreres eleccions a Sílvia Orriols i Aliança Catalana.
Han oblidat que prop de 500.000 abstencionistes independentistes s’ho van mirant tot amb lupa des de la distància. De moment, uns i altres han aconseguit enrocar el processisme. Un processisme ─Junts i ERC─ totalment lligat a la supervivència de Pedro Sánchez a la Moncloa enlloc fer costat a la necessitat urgent i imperant d’independència de Catalunya. Aquesta situació actual d’enrocament del
processisme ha dificultat molt més la partida a l’independentisme, atès que es faciliten aquest tipus de pràctiques de pinxo de barri que he descrit més amunt d’aquells qui es troben realment encerclats i imbrincats en tota mena de vergonyes i servituds.
Una estratègia més per evitar la independència de Catalunya
No ens enganyem: aquest pacte contranatura “de la vergonya” o cordó sanitari no només cerca aillar i limitar el creixement d’Aliança Catalana als barris i viles catalanes. Es pretén evitar de totes totes que aquest target electoral tan important abstencionista i «indepe» pugui donar una oportunitat a la Sílvia ──com tantes d’altres abans n’ha donat i no han sortit prou bé. Aquesta és una estratègia molt ben travada contra tots aquells qui ens vam deixar la pell el Primer d’Octubre.
De la derrota, els de sempre, en pretenen mantenir intactes els seus privilegis de classe ──que a Catalunya tots sabem que són els d’extracció colonial. I tot això amb el govern més espanyolista de la història que casualment està en minoria!
A tall final, només dir que, el pretés cordó sanitari ha esdevingut ara mateix una eina repressiva d’uns i d’altres que acaba servint per preservar els interessos de la Moncloa per sobre dels catalans. Tot bloquejant qualsevol alternativa política que pugui sacsejar el panorama polític català encaminada a una Declaració d’Independència efectiva.