Estic indignada. Cada dia que passa, la situació del sistema educatiu em colpeja més a prop, i veure com s’estan desmantellant espais de formació amb total impunitat i manca de respecte m’omple de frustració. Davant d’això, la meva única eina per intervenir és la paraula. Aquest article és un intent de posar llum sobre un cas concret que reflecteix una tendència més àmplia.
Parlo de l’Escola de la Dona, un centre públic situat a Barcelona, en el que actualment em formo com a il·lustradora. És una escola amb un fort reconeixement, no només per la seva trajectòria històrica sinó per la qualitat del seu professorat i la diversitat de la seva oferta educativa per a adults. Un espai que ha estat referent en l’àmbit artístic i cultural i que ara es veu amenaçat per una sèrie de canvis imposats per la Diputació de Barcelona.
Profunda decepció
Com a alumna, em sento profundament decebuda i, alhora, solidària amb la tristesa i el desencís dels docents que formen part d’aquest centre. Professors que ens han acompanyat no només en l’aprenentatge tècnic, sinó també en l’àmbit personal i humà. Han estat un suport real, proper i compromès. Per això em dol veure com, a causa de les decisions de la Diputació, el projecte educatiu s’està desfigurant i s’allunya del que havia estat.
Em poso al costat del professorat perquè conec de primera mà el seu valor, la seva implicació i el seu compromís amb l’alumnat. No es mereixen ser tractats com a peces prescindibles d’un sistema que ja no escolta. És per això que escric aquest article com un crit serè, però ferm, no només per denunciar una situació concreta, sinó per posar paraules al malestar profund que compartim moltes persones que vivim, treballem o aprenem dins l’educació pública sigui quin sigui el seu format.
El procés de transformació que està patint l’Escola de la Dona exemplifica perfectament com, sota discursos de modernització i feminisme institucional, s’està erosionant el valor de l’educació pública, lliure i crítica. I aquest cas concret no és una excepció, sinó un avís del que ja està passant —amb més o menys soroll— arreu del sistema educatiu.
He viscut aquesta degradació progressiva en diferents àmbits educatius: com a docent en un centre concertat de secundària; a la Universitat de Barcelona, concretament el darrer abril —tal com vaig exposar a l’article “Pública per a qui?”—, i ara com a alumna en aquesta institució.
Aquest recorregut per diferents institucions educatives m’ha permès detectar patrons que es repeteixen: manca de recursos, invisibilització del professorat, pèrdua d’autonomia pedagògica i una progressiva desconnexió entre el discurs institucional i la realitat aules endins.
Greu transformació de l'Escola de la Dona
A part d’això, un dels aspectes més greus de la transformació que viu l’Escola de la Dona és la substitució del concepte de "docent" pel de "tècnic", una decisió que no és menor: implica la desqualificació simbòlica i professional de qui exerceix la tasca educativa, implicant-lo amb funcions més de gestió que de docent i fent ambigu el seu rol - “tècnic de què?”-.
Se sap què fa un docent, però un tècnic? Aquest canvi, a més, no només deslegitima la seva autoritat pedagògica, sinó que comporta una pèrdua de drets laborals i d’implicació en les decisions del centre. Com recull el comunicat de CGT, això ha estat denunciat pels mateixos treballadors, que afirmen que "la seva tasca és clarament docent, però no són reconeguts com a tal".
I això no només afecta el personal, sinó la qualitat i continuïtat del projecte educatiu. Continuant amb els greuges de la “modernització” d’aquesta Escola, moltes de les places de professorat jubilat no s’estan cobrint, deixant buits estructurals que comprometen la continuïtat i la coherència formativa. En paral·lel, la Diputació designa nous perfils docents amb criteris que sovint responen a interessos polítics o afinitats institucionals, més que no pas a criteris pedagògics o de mèrit.
D’altra banda, la transformació del nom —d’Escola de la Dona a Espai Bonnemaison— no és cap anècdota. És un intent deliberat d’esborrar la memòria i el sentit d’un espai històricament feminista, divers i viu. Mòduls que abans oferien una gran varietat d’enfocaments es converteixen ara en “laboratoris” i desapareix la referència explícita a l’art i la cultura.
Prioritats equivocades
Es prioritza una terminologia administrativa per damunt de l’experiència pedagògica, ara ja no es tracta d’una “Escola”, sinó d’un “Espai”, amb les connotacions associades a cada una d’aquestes paraules (a una Escola es va a aprendre, i a un Espai, que es va a fer?). Com a alumna, estic veient com s’anul·len tallers pels quals havíem pagat, sense explicacions ni alternatives a causa dels canvis imposats per la Diputació.
El centre continua obert, sí, però cada cop s’assembla menys a allò que ens hi va portar. I el pitjor és que tot això passa mentre es proclamen valors feministes i inclusius que no es tradueixen en cap pràctica real. Així mateix, les reunions entre administració i docents —quan han existit— han estat marcades per la tensió i el silenci. No hi ha voluntat real de diàleg.
Les decisions arriben tancades, i el professorat ha de justificar constantment la seva feina davant responsables polítics que ni tan sols coneixen el projecte. Tampoc no es pot deixar de banda la celebració d’una festa oficial on els professors no van ser convidats: un gest simbòlic que diu molt més del que sembla.
Mentrestant, les condicions laborals empitjoren i es posen en risc titulacions per manca de continuïtat docent. És cert que algunes de les mesures es presenten com a part d’una actualització necessària del model educatiu. Que cal adaptar-se als temps, modernitzar espais i revisar metodologies. Però aquesta modernització no pot justificar la pèrdua de qualitat, la invisibilització del professorat i l’anul·lació de la comunitat educativa. El que s’ha implementat no és millora, sinó buidatge.
Canvi de discurs
I el pitjor: es fa amb un discurs progressista i feminista que desactiva el conflicte, neutralitza la crítica i fa molt més difícil la protesta. Davant d’això, s’ha convocat una mobilització el dimecres 21 de maig a les 15h, a Via Laietana amb Sant Pere Més Baix (Barcelona).
No es tracta només de defensar un centre educatiu, sinó de denunciar una manera de fer política que menysté el valor de l’educació crítica, pública i feminista. Aquestes polítiques institucionals, que presenten com a avenços el que són en realitat retallades, són perilloses perquè generen confusió, perquè es disfressen de progrés i perquè, quan t’adones de la seva naturalesa real, ja han fet molt de mal.
La defensa de l’Escola de la Dona és una defensa de la llibertat pedagògica, de la memòria col·lectiva i del dret a una formació transformadora. No podem acceptar que s’esborrin institucions pedagògiques com aquesta sense resistència. Per tant, reflexionem plegades: què ens estan prenent, exactament, quan buiden una escola?
Ens prenen el dret a aprendre, però també el dret a existir com a subjectes pensants. Ens converteixen en consumidores de serveis, en lloc de participants d’un projecte viu. I això no ho podem permetre. En conclusió, aquest article no és només un crit com a alumna de l’Escola de la Dona, sinó com a ciutadana preocupada pel futur de l’educació pública.
Cal una rectificació
El que vivim no és anecdòtic, ni puntual. És part d’un procés de desactivació de l’educació com a eina de transformació. Si deixem que això passi aquí, passarà a tot arreu. Necessitem més que mai una educació arrelada, lliure, crítica i amb veu pròpia. I això no s’aconsegueix amb “logotips” nous ni amb discursos estètics. S’aconsegueix amb condicions dignes, amb escolta real i amb voluntat política. Jo, com moltes altres, no penso callar.