En una recent sentència que ha generat debat en l'àmbit jurídic i social, el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Madrid ha reconegut el dret d'un expresidiari a percebre una pensió de jubilació, tot i no complir amb el període mínim de cotització exigit per la normativa vigent. Aquesta decisió es fonamenta en l'aplicació de la "teoria del parèntesi", que considera certs períodes d'inactivitat laboral com a neutres a efectes del càlcul de la carència específica per accedir a la jubilació.
El treball a la presó i el seu impacte en la cotització
La Constitució Espanyola, en el seu article 25.2, estableix que les penes privatives de llibertat han d'orientar-se cap a la reeducació i reinserció social, garantint el dret dels reclusos a un treball remunerat i als beneficis corresponents de la Seguretat Social.
Segons dades disponibles, aproximadament el 20% de la població reclusa a Espanya té accés a una ocupació remunerada dins dels centres penitenciaris.
Aquests treballs solen estar vinculats a tallers productius gestionats per l'Organisme Autònom Treball Penitenciari i Formació per a l'Ocupació (OATPP), i els interns que hi participen són donats d'alta en el Règim General de la Seguretat Social, cotitzant per les contingències comunes i professionals corresponents.
No obstant això, l'oferta laboral a la presó és limitada i no tots els reclusos tenen l'oportunitat d'accedir a una ocupació que els permeti cotitzar durant la seva estada a la presó. Aquesta situació genera llacunes en els seus historials de cotització, afectant negativament el seu dret a prestacions futures, com la pensió de jubilació.
El cas de Baltasar i l'aplicació de la "teoria del parèntesi"
El cas que ha motivat la recent sentència del TSJ de Madrid implica a Baltasar, un expresidiari que va romandre a la presó des de març de 2006 fins a març de 2021. Durant aquest període, Baltasar no va tenir accés a oportunitats laborals que li permetessin cotitzar a la Seguretat Social.
Tot i haver acumulat 29 anys i dos dies de cotització abans del seu ingrés a la presó, no complia amb el requisit d'haver cotitzat almenys dos anys dins dels quinze anteriors a la sol·licitud de la pensió, conegut com a "carència específica".
La "teoria del parèntesi" és un criteri jurisprudencial que permet considerar certs períodes d'inactivitat laboral com a neutres a efectes del càlcul de la carència específica, sempre que la manca de cotització es degui a causes alienes a la voluntat del treballador.
En aquest cas, el TSJ de Madrid va determinar que el temps que Baltasar va passar a la presó ha de considerar-se un període neutre, ja que no va tenir la possibilitat de cotitzar a causa de la manca d'oportunitats laborals al centre penitenciari.
A més, es va valorar que Baltasar va mostrar una voluntat activa de reincorporar-se al mercat laboral, en estar inscrit com a demandant d'ocupació i haver realitzat treballs remunerats dins de la presó entre novembre de 2020 i març de 2021. Aquests elements van ser clau perquè el tribunal reconegués el seu dret a percebre la pensió de jubilació, amb efectes retroactius des de setembre de 2020.
Implicacions i reaccions davant la sentència
La decisió del TSJ de Madrid ha suscitat diverses reaccions en l'àmbit jurídic i social. D'una banda, es destaca la importància de garantir els drets de les persones privades de llibertat i facilitar la seva reinserció social i laboral després del compliment de la condemna. D'altra banda, molts critiquen aquesta mena de privilegis cap a persones que han comès delictes.
Experts en dret penitenciari assenyalen que aquesta sentència podria establir un precedent per a casos similars, on la manca de cotització durant l'estada a la presó impedeix l'accés a prestacions contributives. Així mateix, es subratlla la necessitat de revisar i millorar els programes d'ocupació als centres penitenciaris, amb l'objectiu que més interns puguin cotitzar i, d'aquesta manera, assegurar el seu dret a futures prestacions socials.