Sota l’aparença de regulació tècnica i transparència institucional, la Mesa del Parlament de Catalunya ha aprovat un acord que, en realitat, és una arma de censura selectiva contra els mitjans lliures i incòmodes. Mitjans que han desemmascarat corrupteles, contradiccions i privilegis polítics —com XCatalunya, E-Notícies, Estat.cat o Gironanoticies.com— podrien ser silenciats amb criteris subjectius disfressats de rigor. El règim vol premsa domesticada. Aquesta és la seva nova llei mordassa.
El Parlament contra la llibertat de premsa: el rostre amable de la censura
El 6 de maig de 2025, la Mesa del Parlament de Catalunya va aprovar un acord amb un títol aparentment anodí: “Normes per a l’acreditació i l’accés dels mitjans de comunicació al Parlament de Catalunya”. Tanmateix, rere aquest títol s’amaga un mecanisme jurídic d’exclusió mediàtica dissenyat per protegir la comoditat de les elits parlamentàries i expulsar aquells mitjans que fiscalitzen amb contundència. És, ras i curt, una llei mordassa parlamentària de guant blanc.
Un filtre ideològic disfressat de “professionalització”
L’acord estableix que només tindran accés als espais de premsa del Parlament aquells mitjans que demostrin una estructura empresarial estable, una línia editorial independent, adhesió a codis deontològics i una trajectòria verificable. Fins aquí, podria semblar raonable. Però la clau està en qui interpreta aquests criteris i com.
La Mesa, òrgan presidit per Josep Rull (Junts), es reserva el dret a decidir discrecionalment què és un “mitjà digne” i què no. A més, podrà recórrer a l’assessorament del Consell de la Informació de Catalunya, un organisme no electe, opac i controlat ideològicament per sectors afins al poder institucional i mediàtic tradicional.
Aquesta arquitectura permet excloure mitjans que no encaixin amb el cànon oficialista, com és el cas d’XCatalunya.cat, que ha denunciat reiteradament abusos, privilegis, malbaratament públic i lògiques de partit que no tenen res a veure amb l’interès ciutadà.
La democràcia només existeix si és televisada (per ells)
Una altra de les perles de la normativa és la centralització absoluta de la informació. Només es permet enregistrar imatges i àudio a través de la senyal institucional del Canal Parlament, i les càmeres de mitjans externs queden fora de joc a les sessions parlamentàries.
Això vol dir que qualsevol moment incòmode, imprevist o controvertit no podrà ser captat ni mostrat pels mitjans crítics. La versió dels fets passarà pel filtre dels editors oficials. El relat queda monopolitzat.
És la televisió de la veritat única. És el Ministeri de la Veritat.
Els mitjans incòmodes, a la picota
L’objectiu no és millorar la qualitat del periodisme. L’objectiu és silenciar la dissidència mediàtica. Això afecta directament mitjans com:
- XCatalunya.cat, especialitzat a mostrar les vergonyes del poder, des del cas Dalmases fins al xantatge del PSC a ERC en temes fiscals.
- E-Notícies, veterà en la crítica política dura i l’humor combatiu.
- Estat.cat, que exposa els enllaços entre partits, empreses i mitjans.
- Gironanoticies.com, arxienemic dels silencis oficials sobre la realitat social del país.
Tots ells tenen una cosa en comú: no fan periodisme subvencionat, no depenen de les grans agències i no segueixen l’agenda d’El Periódico ni TV3. Són, en definitiva, periodisme lliure en una època d'esclavatge informatiu.
El Parlament es blinda... contra la crítica
L’acord també introdueix un codi de conducta per als periodistes acreditats, que han de mostrar “respecte, neutralitat i cortesia”. En cas contrari, poden ser denunciats i sancionats. Sembla tret d’un manual de bones maneres de l’Antic Règim.
La pregunta clau és: qui decideix què és “respectuós”? Si un periodista denuncia un cas de corrupció en una roda de premsa, serà considerat “hostil”? Si qüestiona el relat oficial d’un grup parlamentari, l’acusaran de ser “partidista”? Tot apunta que sí.
Aquesta ambigüitat és una invitació a l’autocensura i un avís a navegants: si ets incòmode, et poden fer fora.
El precedent és devastador
El que ha aprovat el Parlament no és només una regulació d’espais. És un canvi de model comunicatiu institucional, que estableix:
- Que només poden informar aquells mitjans que compleixin amb l’ortodòxia oficial.
- Que la informació és patrimoni de l’Estat i no del ciutadà.
- Que els mitjans alternatius són sospitosos per defecte.
- I que la dissidència ha de ser neutralitzada abans no s’estengui.
Això no és periodisme, és propaganda. Això no és transparència, és blindatge.
El silenci com a estratègia de poder
La classe política catalana ha après que les crisis no es gestionen explicant la veritat, sinó evitant que es faci pública. Ja no es tracta de desmentir la informació incòmoda, sinó d’impedir que circuli. Aquesta normativa és exactament això: un tallafocs contra la crítica, disfressat de manual de bones pràctiques.
L’aparell del règim busca cooptar el relat, expulsar la disidència i imposar la seva pròpia versió de la realitat. L’objectiu no és que la gent no pensi malament d’ells, és que la gent no pugui saber què fan.
Epíleg: una trinxera, no una redacció
Davant d’aquesta ofensiva, els mitjans crítics hem de resistir. No som convidats d’un saló institucional, som trinxera informativa. Si cal, informarem des del carrer, des del mòbil o des d’un compte anònim, però seguirem explicant la veritat que volen ocultar.
El Parlament no vol periodistes, vol aplaudidors. Però nosaltres no venim a aplaudir. Venim a incomodar.
I això, mentre ens quedin teclats i micròfons, no ens ho podran prohibir.