Ja tenim fumata blanca, i el conclave a Roma ja ha començat. Bé, potser encara no és blanca del tot, però certament comença a clarejar...
Dimecres passat, 30 d’abril, la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC) va donar llum verda, de forma unànime, a la proposta d’absorció del Banc de Sabadell per part del Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA). L’oferta pública d’adquisició (OPA) passa ara a l’última fase abans de ser votada pels accionistes del Sabadell. En concret, el ministre d’Economia disposarà de 15 dies per analitzar-ne el contingut i elevar-la al Consell de Ministres on la seva aprovació definitiva podrà demorar-se encara 30 dies més.
El govern de Pedro Sánchez ha anunciat ja que obrirà una consulta pública abans de fixar posició, oberta a ciutadans, associacions i organitzacions. El sindicat de llogateres, la federació d’entitats excursionistes de Catalunya i la coordinadora antifeixista del Vallés debatent sobre concentració bancària i ràtios de solvència. Prenguin crispetes que el taló del vodevil és a punt d’aixecar-se!
Més enllà del procediment previst a la llei i de la incertesa sobre què ens depararà el futur de l’OPA, el que sembla clar és que Catalunya s’hi juga molt. La càrrega simbòlica del Banc Sabadell és profunda. Fundat l’any 1881 per part de 127 empresaris tèxtils de la localitat per finançar la indústria local i per proveir-la de matèria primera (llana i carbó majoritàriament) per dur a terme llur activitat, l’entitat ha estat durant tota la seva història el banc de referència pel teixit productiu català
La petita empresa, amenaçada
Segons dades internes de l'entitat, més de dos de cada tres pimes catalanes confien en els seus serveis. I en l’economia catalana les pimes ho son pràcticament tot – el 99.8% de les societats mercantils, amb una aportació del 61.4% del total de valor afegit brut i ocupant un 68% de la força laboral nacional, segons dades de PIMEC de 2024. L’OPA és doncs, sens dubte, una qüestió de país en majúscules i negreta. Perdó, cal·ligrafia d’origen subsaharià.
Tot liberal a Catalunya (en queda encara algun?) hauria de tenir problemes aquests dies per conciliar el son. Ha d’entrar el poder polític, és a dir el govern, a posar traves a l’operació si l’òrgan de competència han donat ja el seu beneplàcit, o bé és necessari relaxar aquesta visió per tal de protegir un actor tan important per l’economia catalana?
El dilema acaba ràpid quan hom analitza el procés d’elecció dels 10 consellers de la CNMC, nomenats tots ells per les Corts Generals a Madrid (Llei 3/2013). Sí, l’elecció es du a terme en mandats alterns de 6 anys i buscant la pluralitat dels seus membres, però parlar d’un òrgan independent i no subjecte a influències polítiques tindria tan poc sentit com designar a la cèlebre Bernarda (quin tros de dona!) per impartir una masterclass sobre castedat
Per tant, portem fent política des de fa temps, i els liberals poca cosa podem fer més enllà de prendre’ns un Prozac cada vuit hores, després de cada àpat.
Junts, la nova Convergència
Assumint aquest marc mental, és difícil comprendre la posició del conseller de la CNMC, Pere Soler, nomenat per Junts per Catalunya. Soler, natural de Terrassa (segur que això no hi ha tingut cap relació), va votar-hi a favor la setmana passada després de que el BBVA acceptés augmentar, sobre la botzina, les garanties al crèdit de pimes tant a Catalunya com a les Illes Balears. Junqueras ja ha pres nota per afegir un nou negociador al seu grup parlamentari a Madrid...
Junts s’ha afanyat ja a desmarcar-se de la posició del seu vocal, assegurant que pressionarà al govern de Madrid per tal que freni l’operació per altres vies. Excusatio non petita, accusatio manifesta. És completament execrable que el marc normatiu permeti que el poder legislatiu, és a dir la partitocràcia, potinegi les institucions del mercat (mode liberal on). Tanmateix, pitjor és encara que t’apuntis al joc i et surti el tret per la culata
Junts ha decidit abandonar posicions de màxims i tornar a l’escenari postconvergent del peix al cove. Això no és una crítica, només la constatació d’un fet. Després del ridícul del procés, torna a la seva zona de confort, esperant que s’apliqui l’amnistia al seu líder plenipotenciari, cada cop més inflat de pes i d’orgull. La Convergència dels 90 però, tenia clar quan es posava les malles de puta i quan es posava la rebequeta de la Ramoneta.
S’hi podrà estar més o menys d’acord però la seva destresa a l’hora d’executar la seva estratègia queda fora de qualsevol dubte. El Junts actual és un vaixell a la deriva que es mou per impulsos i pors. Ha volgut adoptar el rol de l’antiga convergència sense adonar-se que el partit (no pas els seus votants) ja no son de centre-dreta i que el talent de la pedrera jo no és el d’antes. La versió 2.0 de la “puta i la Ramoneta” és coherent amb els temps que corren, no binària i d’identitat fluida, és a dir, volàtil, capritxosa i imprevisible.
És necessari parar l'OPA
Preservar un sistema financer sòlid, competitiu i d’arrel catalana és imprescindible per a la construcció nacional. Aturar l’OPA del BBVA sobre el Sabadell és doncs cabdal, molt més fins i tot que aplicar l’amnistia. Qui tingui oïda per escoltar, que escolti.