La compareixença del president Salvador Illa ahir al Parlament per explicar l’actuació del seu govern arran de l’apagada elèctrica del passat 28 d’abril ha servit també perquè Sílvia Orriols, presidenta d’Aliança Catalana, tornés a ser la veu dissident i sense complexos del Parlament. La líder independentista ha carregat durament contra la manca de transparència de l’executiu i ha denunciat que la crisi energètica posa en evidència la “manca absoluta de sobirania” de Catalunya.
“Si tanquem les nuclears, no podrem encendre els llums”, va advertir Orriols en una intervenció que va desmuntar el relat oficial del PSC sobre el suposat lideratge del govern durant la crisi.
Una intervenció incòmoda per a tots els grups
En la seva intervenció, Orriols va criticar que encara no se sàpiga què va passar exactament i va remarcar que l'apagada ha deixat clar que el sistema és inestable, i que això és conseqüència directa de no tenir sobirania energètica. També va defensar l’ús de l’energia nuclear com a eina de seguretat i autonomia, i va advertir que la política del Govern en aquest àmbit està guiada per “dogmes ideològics” més que no pas per criteris tècnics o de país.
Les seves paraules van incomodar especialment als grups d’esquerra i als Comuns, però qui va saltar amb més virulència va ser Alejandro Fernández, líder del Partit Popular de Catalunya, amb una invitació al diàleg que va provocar un dels moments més interessant del ple.
El xoc amb Alejandro Fernández
Fernández, visiblement alterat, va carregar contra el discurs d’Orriols sobre la colonització espanyola de Catalunya:
“Cada Ple, sense excepció, li hem d'escoltar a vostè dir que Espanya és un regne colonial i que aquí hi ha colons i colonitzats. I arriba un moment en què alguna cosa li havia de dir”, va introduir sorneguer al debat el líder dels populars.
Amb un to burleta, va intentar ridiculitzar la idea de la colonització, afirmant que si ell fos un colonitzador, hauria de sentir-se poderós davant d’Orriols, però que no sentia res: “Colonitzo de pena”, va ironitzar.
Fernández va cloure la seva rèplica afirmant que “ni jo soc un coló ni vostè està colonitzada. Som dos éssers humans lliures i iguals, que és el fonament de la democràcia”, intentant presentar el seu al·legat com una defensa de la convivència.
La resposta d’Orriols no es va fer esperar i va ser directa i tallant
“Senyor Fernández, vostè no em colonitza certament, però Espanya sí que ens colonitza. A vostè i a mi". I tot seguit, va llegir la definició de colònia, deixant sense rèplica el dirigent del PP:
“Territori sotmès al domini polític, militar i econòmic d'una potència forana. En quina llengua ens renya l’exèrcit espanyol? Per què els impostos que paguem els catalans se’n van i no tornen? Per què quan votem Espanya ve i ens estova? No deu ser que som una colònia, senyor Fernández?”
Amb aquest final apoteòsic, Orriols va finir la seva intervenció amb un “Que tingui molt bon dia” carregat de sarcasme i autoritat, deixant gelat el líder del PP i provocant comentaris a la bancada socialista.
Un estil que incomoda, però que connecta amb el "rerepaís"
Mentre els altres grups es van limitar a repetir eslògans i discursos previsibles, Orriols va ser l’única que va lligar la crisi de l’apagada amb la crisi estructural de sobirania i dependència que viu Catalunya. Va refusar participar del teatre polític i va tornar a assenyalar amb claredat els culpables del col·lapse: un Estat que no reconeix els drets nacionals de Catalunya, i una Generalitat que prefereix ser gestora obedient que motor de llibertat.