La trementinaire que més va fer la divulgació de l'històric ofici Emília Llorens ha mort aquest dimecres als 89 anys . Mayoral era una de les darreres trementinaires que quedaven amb vida i la que més ha contribuït a donar a conèixer aquell antic ofici que, al llarg de més de dos segles, van exercir les dones de la vall de la Vansa i Tuixent, a l'Alt Urgell , recorrent a peu gran part de Catalunya per vendre herbes remeieres i altres remeis tradicionals.
Des que es va començar a recuperar la memòria de les trementinaires, fa uns trenta anys, Emília Llorens va ser el principal referent a l'hora d'explicar l'ofici històric. Serà enterrada aquest dimecres a Cornellàna. Emília Llorens va néixer a Cornellana el 1934.
A l'edat de 7 anys va acompanyar per primera vegada la seva padrina Maria Majoral en el viatge que la trementinaire feia per terres del Lluçanès, la plana de Vic, el Montseny i la Selva. El viatge que va fer quan tenia 9 anys és el que recordava amb més emoció, perquè va veure el mar per primera vegada. Emilia va continuar fent de trementinaire aprenent fins als 16 anys, quan va deixar l'ofici d'“anar pel món” per aprendre a cosir. El 2005 va rebre el premi Trementinaire d'Honor que atorga l'organització de la Festa de les Trementinaires.
En què consistia l'ofici de trementinaire?
L'ofici de trementinaire té les seves arrels a la regió del Pirineu català, particularment a la Vall de la Vansa i Tuixent, a Catalunya. Aquest treball, que va florir entre els segles XVIII i XX, era exercit principalment per dones, que exercien un paper crucial en el manteniment i la transmissió del coneixement sobre medicina tradicional i remeis naturals a la regió.
Les trementinaires s'especialitzaven en la recol·lecció, preparació i venda d'herbes medicinals. Aquestes dones recorrien llargues distàncies, sovint a peu, per vendre els seus productes, que incloïen una àmplia varietat d'herbes, ungüents i remeis casolans destinats a tractar diverses malalties i malalties. El coneixement de les propietats de les plantes era vast i es transmetia de generació en generació, formant part d'un ric llegat cultural i etnobotànic.