No em fa res reconèixer que no recordo exactament quin tros d'imbecil va utilitzar per primer cop el terme. Ni tampoc m'importa confessar que no perdré ni un segon a buscar-ne l'autor. De fet, resulta totalment irrellevant, perquè en el fons ha estat la patètica obsessió i la lamentabilíssima pràctica habitual de tota la classe política autonomista en l'última dècada. Em refereixo al mentrestant. A aquella idea fastigosa segons la qual mentrestant no es feia la independència (cosa que cap d'ells pensava fer mai ni per error), la casta política autonomista havia de gestionar un mentrestant autonòmic des d'una administració autonòmica amb els recursos autonòmics d'una colònia espanyola anomenada Catalunya.
Aquesta ocurrència segons la qual els independentistes, un cop al poder, es poden dedicar a gestionar els mentrestants de les miserables engrunes colonials mentre deixen que el temps i la frustració popular normalitzin la sideral estafa, hauria de donar-nos una idea no només de la talla política i moral de la nostrada política local, sinó de part important de la cultura que s'ha instal·lat al país. Les rodes de molí que ens hem empassat en els darrers anys són de la mida dels anells de Saturn.
El mentrestant independentista no existeix. Mai. Enlloc. I menys a Catalunya. El mentrestant és sempre una contradicció autonòmica. És a dir, colonial. Representa la continuïtat garantida del saqueig fiscal, la corrupció política, la demagògia populista, la llengua en procés d'extinció, els serveix públics tercermundistes, la invasió d'immigrants il·legals, la desaparició de l'ètica i la moral pròpies, hospitals retallats, escoles on no s'ensenya res, violència als carrers, okupacions, fanatisme salafista, el desplegament d'una cultura woke institucionalitzada per sonats, impostos pels núvols, mitjans de comunicació comprats, contractacions fraudulentes per tot arreu, assessors analfabets amb sous milionaris i l'inacabable i nauseabund etcètera que tots coneixem tan bé. El mentrestant dels autonomistes és una assegurança de misèria on els únics que es guanyen la vida són els paràsits del Sindicat de la Rendició i la seva secta de sangoneres a sou.
Cal plantar cara als botiflers que s'estanquen en el 'mentrestant'
Com he dit, no recordo quin dels miserables botiflers va ser el que va parlar-nos del mentrestant per primer cop. Però entenguem una qüestió bàsica: no podem tornar a deixar que passi. Hem d'haver après a distingir el gra de la palla, l'independentista de l'espanyolot, el patriota del vividor. Resultaria de mal gust que després de l'allau interminable de capsigranys als que hem donat l'oportunitat de demostrar la seva ingent mediocritat, no haguéssim aprofitat l'ocasió per aprendre a diferenciar aquells que pensen en independentista d'aquells que només pensen en ells. També hem d'aprendre a distingir els mentrestants que ens intentaran vendre si els autonomistes de merda continuen tenint alguna quota de poder. I no deixar passar-ne ni una.