La recent publicació de l'Idescat ha generat una forta sacsejada al Pla d'Urgell. Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el nom més posat als nadons nascuts en aquesta comarca durant 2024 no ha estat ni Marc, ni Pol, ni Martí… Ha estat Mohamed. Sí, Mohamed.
Una estadística que no és anecdòtica
Alguns intentaran treure importància a la dada, dient que és una simple coincidència o que no té més transcendència. Però quan un nom d'origen àrab es converteix en el més comú en una comarca històricament rural, profundament lligada a la identitat catalana, és evident que no estem davant d'una mera anècdota.
Aquest fenomen no és exclusiu del Pla d'Urgell. En moltes altres comarques, barris i municipis de Catalunya, els noms àrabs escalen posicions a les llistes any rere any. I no per una qüestió de moda, sinó per una realitat imparable: la immigració massiva està transformant el país de dalt a baix.
Un canvi natural o una substitució cultural?
Aquells que s'esforcen a vendre'ns una Catalunya “diversa” i “oberta al món” solen evitar respondre una pregunta clau: què passa amb la cultura pròpia quan una part creixent de la població no la comparteix, no la respecta o directament l'ignora?
Que els més populars deixin de ser catalans i passin a ser forans diu molt més del que sembla. És una forma de desplaçament cultural silenciós. Una substitució demogràfica que avança sense aturador, mentre les elits polítiques i mediàtiques miren cap a una altra banda o, pitjor encara, ho celebren com un signe de “progrés”.
El fracàs de la integració
Fa anys que els partits del “bonisme” ens repeteixen com un mantra que tot se solucionarà amb integració. Que la immigració enriquirà la nostra cultura. Que els nous catalans aprendran la llengua, compartiran els valors i respectaran la terra que els acull. Però la realitat s'imposa: el model ha fracassat.
Avui tenim barris sencers on el català ha desaparegut. Escoles on no se sent ni una sola paraula en la nostra llengua. I xifres com aquesta —Mohamed, el nom més comú en una comarca catalana— que reflecteixen com els discursos de la multiculturalitat han servit per diluir la nostra identitat, no per reforçar-la.
Qui defensa els catalans?
Davant d'aquest panorama, només hi ha una formació política que s'atreveix a dir el que molts pensen i pocs s'atreveixen a expressar: Aliança Catalana. Mentre PSC, ERC i Junts segueixen obsessionats amb quotes, inclusivitat forçada i discursos buits, Aliança Catalana planta cara a la desnaturalització del país.
Ho fa amb fermesa, sense complexos i amb una prioritat clara: salvar Catalunya abans que sigui massa tard. Perquè no es tracta d'odiar l'altre. Es tracta de defensar el que és propi. De garantir que els nostres fills creixin en una societat que els parli en la seva llengua, que celebri les seves tradicions i que no els faci sentir estranys a la seva pròpia terra.
Mohamed no és només un nom
Mohamed és un símbol. El reflex d'una política que ha renunciat a protegir el que som. Cada vegada que un nen anomenat Mohamed encapçala les llistes de noms a Catalunya, no és ell qui en té la culpa.
La responsabilitat és de qui ha permès que la immigració es converteixi en un fenomen descontrolat, sense criteris ni voluntat d'integració real. Catalunya mereix alguna cosa millor. I encara som a temps de recuperar-ho. Però per això cal valor, decisió i, sobretot, deixar de fingir que no està passant res.