Imma Puigcorbé amb el seu llibre a les mans

El llibre de la veterinària que va deixar les coses clares als polítics al Parlament

La ripollesa publica 'Vaques. Històries d'una veterinària rural' en homenatge als texans ia un món que perilla

"M'he despullat molt en aquest llibre, parlo de dies que he plorat i dies que m'he sentit molt feliç". Imma Puigcorbé és una veterinària rural de les Llosses (Ripollès) i una de les cares visibles de Revolta Pagesa des que al febrer van començar les mobilitzacions del sector. Acaba de treure un llibre amb el segell de Cossetania Edicions on recull, en primera persona, algunes de les seves vivències a les granges i, de passada, un món i unes tradicions que "barallen".

El projecte va començar fa dos anys, quan va començar a escriure les històries que no podia explicar amb detall a les xarxes socials, on és molt activa. Reivindica la manera de fer i estimar els animals de la pagesia: "Se'ns ha titllat de freds i no és així".

Als 35 anys, Puigcorbé s'estrena com a escriptora amb una clara voluntat: apropar el món urbà amb el món rural. "És tornar a ajuntar-los, que el món urbà s'adoni que al món rural tenim emocions, que cuidem els animals, que els estimem", explica en una entrevista concedida a l'ACN. És el seu particular homenatge a “tots els texans i vaqueres, guardians de bèsties, muntanyes i camps”.

Al llibre parla dels seus orígens, del seu dia a dia i també d'un món que "perilla": "Des que era petita, les coses han canviat i s'han fet malbé tant (...); el món rural penja de ' un fil i els records et reconforten.” Forma part de les noves generacions de pageses i ramaderes que, malgrat les dificultats, han aixecat la veu per evitar “la mort” del sector.

Per Puigcorbé, que aquest dimarts va parlar com a portaveu del sector al ple monogràfic al Parlament, "hi ha molta feina per fer, són molts anys de polítiques que no han ajudat en res el sector, sinó que li han fet desaparèixer". I afegeix que "ja no hi ha marxa enrere" i que seguiran mobilitzats per aconseguir "canviar mentalitats i lleis".

Moments de plorar i moments de riure

I una manera de conscienciar, segons Puigcorbé, és narrar en primera persona com és el dia a dia d'una feina que no entén de caps de setmana i festius, de guàrdies llargues i de com treballen “amb passió i vocació” amb els ramaders. El llibre inclou diverses històries independents acompanyades de dibuixos en blanc i negre de Laia Baldevay. En capítols com 'Ells no ploren', desgrana situacions de tristesa, impotència, pors, però també de joia i emocions amb una clara voluntat: demostrar que el món rural "no és fred, que hi ha sentiments, que la gent pateix i que estimen als animals".

Per a la veterinària, cal trencar amb aquest estereotip que, segons el seu parer, no s'ajusta a la realitat. Tampoc no és real, diu, la "imatge infantilitzada o de dibuixos animats" que es pot tenir dels animals. "El meu pare ja m'ho deia: l'animal més mans va matar l'amo" , en el sentit que tenen els seus instints i que, igual que et poden donar una cosa i fer-te mal, també et poden llepar. Puigcorbé narra el seu dia a dia envoltada de texans i vaqueres preocupades per tirar endavant la seva explotació.

Són casos reals que ha volgut mantenir a l'anonimat de forma intencionada. "He mantingut només la primera lletra per la intimitat de la gent", explica afegint que encara tenen molt present els atacs a granges per part d'animalistes de fa uns anys i que no vol donar peu a cap reacció que els pugui perjudicar. Subratlla que el llibre "no va en contra de ningú" sinó que intenta explicar el dia a dia a pagès.

Així explica quan va estudiar veterinària a la UAB, els seus primers treballs, però, sobretot, narra de manera molt divulgativa algunes de les patologies que poden patir aquests animals i què es pot fer per intentar curar-les. "He volgut fer-ho així per ajudar el lector a entendre millor que no és només anar a operar i ja està", afirma. I ho fa amb detalls, també quan les coses no funcionen i el final no és el desitjat.

"Tinc por que em jutgin, però crec que calia expressar les debilitats perquè fos creïble; si només explico el guapo, la gent no s'ho creurà". I acaba amb un desig: "Em sentiré satisfeta si el lector veu el món rural amb ulls d'agraïment, per tota la feina que fan al nostre país".