El Parlament de Catalunya ha estat, de nou, l’escenari d’una de les traïcions més greus als interessos del poble català, perpetrada per aquells qui s’omplen la boca parlant de llibertat i sobirania i treballen sense descans per destruir Catalunya.
El Programa de Llengua Àrab i Cultura Marroquina, finançat pel règim autoritari del Marroc i promogut pel govern espanyol, al que han donat suport entusiasta les esquerres espanyoles i el col·laboracionisme més abjecte de Junts, no només representa una ingerència flagrant en el sistema educatiu català, sinó que, amb la complicitat directa dels diputats autonomistes, es converteix en un instrument de destrucció cultural i política del nostre país.
Aquest programa, que introdueix l’ensenyament de l’àrab a les escoles catalanes i fomenta la preservació d'identitat marroquina en la colònia catalana, és molt més que un projecte d'adoctrinament massiu: és una estratègia calculada per imposar una societat paral·lela, desgavellar la cohesió nacional i ofegar, encara més, la llengua i la cultura catalanes. Però, en lloc d’oposar-s’hi, els partits col·laboracionistes ERC i Junts hi donen suport de manera descarada. No és que mirin cap a una altra banda, és que treballen activament per consolidar l’agenda cultural de l’enemic.
Paraules lamentables d'una diputada de Junts
Carme Renedo, diputada de Junts, va tenir la gosadia de defensar aquest programa amb una retòrica hipòcrita sobre una suposada societat multicultural. Amb un cinisme insultant, afirmà que “Catalunya no té por de ser multicultural si té un estat de dret que garanteixi la vitalitat de la cultura nacional catalana”. Però quin estat? Quin dret? Junts sap perfectament que Catalunya no disposa d’un estat propi i que l’Estat espanyol està compromès en l’anihilació de qualsevol rastre de la nostra identitat.
En lloc d’assumir aquest fet i plantar cara, Junts ha decidit posar-se al servei de l’agenda espanyola i marroquina, disfressant la seva rendició amb discursos buits i covards.
La situació no és menys escandalosa en el cas d’ERC. Irene Aragonès, la seva diputada, va aplaudir aquest pla d'invasió cultural marroquina, afirmant que “promou la inclusió, el respecte i la convivència”. Però la pregunta és clara: convivència per a qui? Per a una cultura catalana cada cop més marginada i bandejada al seu propi territori? Per a una llengua que ja es troba en estat crític a les escoles catalanes? Aquest discurs de convivència i respecte només serveix per justificar la submissió d’ERC a les ordres de Madrid i per encobrir el fet que s’han convertit en agents actius de l’assimilació cultural catalana.
Aquest programa marroquí no només perpetua una cultura paral·lela a Catalunya, sinó que envaeix directament el sistema educatiu, permetent que pares d’alumnes marroquins influeixin en els continguts acadèmics. És una ingerència inadmissible en un sistema que ja pateix prou atacs des de l’Estat espanyol, de la demencial cultura woke instal·lada en cada departament i direcció de la Generalitat.
Estratègia del Marroc amb la col·laboració del processisme
A més, aquest pla forma part d’una estratègia més àmplia del règim de Mohamed VI per consolidar el seu poder econòmic i polític a Catalunya, amb el beneplàcit estatal, i la col·laboració entusiasta de Junts i ERC al nacional socialisme espanyol. El més greu d’aquesta situació no és només la complicitat silenciosa d’aquests partits, sinó la seva participació activa en la destrucció de la cultura catalana.
Aquesta no és una negligència, és una traïció deliberada. ERC i Junts no són només espectadors passius de l’agressió cultural que patim; són còmplices, socis i, en última instància, aliats d’aquells que treballen per liquidar el nostre patrimoni cultural. S’han convertit en executors obedients d’un pla que busca relegar Catalunya a la condició de regió folklòrica, sense veu, sense força i sense identitat pròpia.
Aquesta és la realitat incòmoda que els catalans hem d’afrontar. La nostra cultura no està amenaçada només per forces externes com Espanya o el Marroc; està sent desmantellada des de dins pels mateixos partits que haurien de defensar-la. La seva submissió al discurs multiculturalista és una excusa per abandonar la lluita per la nostra supervivència nacional. És un acte de covardia política i moral que no té justificació possible.
Catalunya no pot sobreviure amb dirigents que han renunciat a lluitar. Necessitem una nova generació de líders que no només parlin de sobirania, sinó que l’exerceixin; que no només parlin de cultura, sinó que la defensin amb dents i ungles davant de qualsevol agressió. La supervivència de la cultura catalana no és negociable, i els qui la traeixen han de ser assenyalats com el que són: col·laboradors actius de l’enemic. Aquesta batalla només es guanyarà si el poble català decideix prendre les regnes del seu futur, lliure de les cadenes espanyoles i de la traïció dels seus propis líders.