A Barcelona no hi ha lladres amb passamuntanyes. Hi ha licitacions, contractes menors i convenis. Hi ha funcionaris obedients, regidors cínics i mitjans que miren cap a una altra banda. Hi ha discursos sobre els drets socials mentre s'omplen les butxaques d'alguns “socis estratègics”. I hi ha una empresa que resumeix tot aquest ecosistema: INIPRO, amb seu a Viladecans i tentacles arreu.
Durant els vuit anys de govern d’Ada Colau, l’Ajuntament de Barcelona va signar més de 800 contractes menors amb INIPRO, superant els 26 milions d’euros. Una xifra obscena, escandalosa, però que ha passat desapercebuda per a l’opinió pública.
Per què? Perquè quan el frau es fa amb bata blanca i en nom de la inclusió social, ningú no gosa dir-hi res. I si ho fas, ja saps què et toca: “ets d’extrema dreta”, “ets un fatxa”, “no entens les polítiques socials”. Així funciona la nova inquisició ideològica.
Però no, això no va de dretes ni d'esquerres. Va de diners públics. De com una empresa ja investigada per corrupció a Tarragona i Viladecans, continua rebent encàrrecs milionaris d’un Ajuntament que presumptament havia vingut a “netejar” la política. El que ha fet, però, és posar una catifa nova a sobre del mateix femer.
Contractes menors: el gran forat negre
Els contractes menors són l’eina ideal per colar qualsevol encàrrec sense passar pel filtre d’un concurs públic. Menys de 15.000 euros si és un servei, menys de 40.000 si és una obra. A partir d’aquí, la màquina comença a funcionar: fracciona, duplica, camufla.
Tot legal. Tot aparentment correcte. Però l’efecte acumulatiu parla sol: més de 800 contractes amb una sola empresa. Això no és casualitat. És una estratègia. És sistema.
I tot això es feia des de l’àrea de Drets Socials, dirigida per Laura Pérez, una de les figures clau dels Comuns. Parlem de projectes relacionats amb joves tutelats, famílies vulnerables, inclusió social, cooperació. Tota la retòrica sentimentalista que serveix per desactivar qualsevol crítica.
Qui gosaria qüestionar aquests projectes? Doncs nosaltres sí. Perquè quan el negoci es fa amb la misèria dels altres, el frau pren una forma especialment repugnant.
INIPRO: la marca blanca del sistema
INIPRO no és només una empresa. És una estructura. Una pantalla. Un instrument per col·locar, repartir i mantenir xarxes de poder local. A Tarragona, el cas ja és a mans de la justícia. El jutge investiga si les contractacions es van fer amb l’objectiu de finançar irregularment el PSC. A Viladecans, ERC va denunciar que les mateixes empreses concursaven entre elles per simular competència. Tot queda a casa.
I a Barcelona, què? Doncs res. Cap força política, ni aleshores ni ara, ha exigit una auditoria, una comissió d’investigació, una mínima explicació. ERC, PSC, Junts, Comuns... tots callen. El silenci no és neutral. És connivència. És un pacte de no-agressió per no destapar les vergonyes mútues. Qui aixeca la llebre sap que demà li poden treure la catifa de sota els peus.
La nova corrupció és emocional
Ens han volgut fer creure que la corrupció era cosa del passat: sobres amb diners, maletins, obres públiques inflades. Però la corrupció del segle XXI és més sofisticada. Ara ve amb discurs social, amb “tallers per a la inclusió”, amb “intervencions comunitàries”. Projectes que costen milions però que ningú no avalua, ningú no fiscalitza, ningú no mesura. Els resultats? Irrellevants. L’objectiu ja s’ha complert: adjudicar.
I quan algú pregunta, quan algú grata una mica sota la superfície, la resposta és sempre la mateixa: "no tens cor", "ets un reaccionari", "no entens la complexitat social". No, no és complex. És molt senzill: ens estan robant a la cara, i ho fan en nom de la pobresa.
Quan tothom calla, algú ha de cridar
El cas INIPRO és més que un escàndol. És un mirall brut que cap partit no vol mirar. Perquè tothom hi té alguna taca. Colau va alimentar la bèstia. Els Comuns la van vestir de gala. I la resta de formacions van mirar cap a un altre costat. Aquesta és la democràcia que ens volen vendre: un règim d’opacitat amable, de frau benintencionat, de saqueig maquillat de progressisme.
I si tens la poca vergonya de posar-ho sobre la taula, et titllen de “populista”, “agitador”, “extremista”. Molt bé. Doncs sí: cal sacsejar Barcelona. Cal preguntar per què una empresa sota sospita continua rebent milions. Cal saber qui va signar cada contracte. Cal exigir responsabilitats polítiques. I cal fer-ho ara.
Barcelona no es mereix una administració que es serveix de la ciutadania en lloc de servir-la. No es mereix que la solidaritat sigui una excusa per al lucre. No es mereix que la pobresa sigui matèria primera per a negociants amb carnet de partit. I, sobretot, no es mereix aquest silenci espès, còmplice, mafiós.
Obriu finestres. Alceu la veu. Trenqueu el pacte de silenci.