En els últims anys, hi ha hagut diverses històries sorprenents relacionades amb el cobrament indegut d’ajudes públiques que han cridat l’atenció tant a les xarxes socials com als mitjans especialitzats.
Però pocs casos han generat tant debat com el protagonitzat per un ciutadà que, mentre percebia el subsidi per a majors de 52 anys, va decidir viatjar al Marroc i va acabar embolicat en una batalla legal amb el Servei Públic d’Ocupació Estatal. Una decisió que li ha sortit molt cara i que posa sobre la taula la importància de conèixer i complir els requisits de les prestacions.
Les xarxes socials no han trigat a reaccionar a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, mostrant opinions dividides entre qui empatitza amb la situació personal de l’afectat i qui insisteix en la importància de respectar la normativa vigent.
No és la primera vegada que el SEPE actua amb contundència en situacions similars, però aquest cas ha tingut una rellevància mediàtica especial per la justificació esgrimida pel protagonista.
El viatge al Marroc i la pèrdua del subsidi: com un error pot sortir molt car
L’origen d’aquesta història es remunta el març de 2019. Segons les dades fetes públiques, l’aturat va marxar cap al Marroc el dia 2 d’aquell mes i no va tornar fins al 21. En total, va estar 20 dies fora d’Espanya, un període que supera el límit de 15 dies permès per la legislació per absentar-se del país sense autorització si es cobra una ajuda per desocupació.
L’afectat va justificar el seu viatge al·legant que havia d’acompanyar el seu pare, hospitalitzat d’urgència. Tanmateix, el Jutjat Social de Castelló va considerar insuficient la documentació presentada. No es va poder acreditar ni la urgència real del desplaçament ni la relació de parentiu al·legada.
La sentència va ser clara: la normativa espanyola no deixa lloc a interpretacions i l’article 25.3 de la Llei sobre Infraccions i Sancions en l’Ordre Social estableix que qualsevol sortida a l’estranger superior a 15 dies, sense prèvia comunicació al SEPE, comporta l’extinció del subsidi i la devolució del que s’ha cobrat indegudament.
Després de perdre el primer recurs, el treballador va optar per acudir al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. Allà, lluny de trobar comprensió, els magistrats van recordar que el desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment, citant el mateix Codi Civil. La resolució obliga ara l’afectat a retornar 4.272,04 euros, una xifra gens menyspreable per a qualsevol economia familiar.
Una sentència que posa fi a un etern debat
El cas no ha trigat a generar ressò en plataformes com X (abans Twitter), on usuaris han recordat altres casos similars en què sortides no comunicades a l’estranger han derivat en sancions econòmiques. La norma és taxativa i no només afecta viatges d’oci. Són freqüents les situacions de desplaçaments per motius familiars, mèdics o laborals que acaben en extinció de l’ajuda per no notificar el viatge en temps i forma.
La decisió judicial posa al centre del debat la importància de la transparència i l’obligació de complir els tràmits administratius quan es percep una prestació pública. Veus del mateix SEPE han aprofitat per recordar en diversos fòrums digitals la necessitat de sol·licitar autorització abans de qualsevol sortida d’Espanya superior a dues setmanes. Una gestió aparentment senzilla que pot evitar disgustos i sorpreses econòmiques tan amargues com la viscuda pel protagonista d’aquesta història.
Al marge de la fredor de la llei, la situació personal de l’afectat ha suscitat comentaris d’empatia, especialment entre qui ha passat per processos similars. Tanmateix, el precedent és clar i estableix una base per a futurs casos, deixant clar que la normativa no es flexibilitza davant la manca de comunicació oficial.
Canvi en la normativa?
Aquest episodi reobre el debat sobre la proporcionalitat de les sancions i la flexibilitat del sistema quan es presenten causes de força major. Tanmateix, el missatge institucional no deixa lloc a dubtes: qualsevol absència superior a 15 dies s’ha de comunicar i justificar amb la màxima rigorositat. La història, que ja circula en diferents mitjans i xarxes, és un advertiment per a qui es plantegi viatges a l’estranger estant inscrits com a demandants d’ocupació.
Servirà aquest cas per impulsar una revisió de la normativa o, per contra, reforçarà el control sobre els desplaçaments dels beneficiaris d’ajudes públiques? De moment, l’experiència de l’afectat es converteix en un exemple dels riscos de descuidar els tràmits i en un advertiment per a qui depèn d’aquestes prestacions per tirar endavant.