La política catalana ha viscut, en els darrers anys, una mena d’apatia emocional. Massa promeses incomplertes, massa retòrica buida i un excés de gesticulació simbòlica. En aquest context, l’aparició de Sílvia Orriols com a figura destacada no és pas una extravagància, sinó una resposta natural d’una part creixent de la societat que busca autenticitat, coherència i fermesa.
La seva irrupció —amb un discurs directe, sense embuts ni mitges tintes— trenca amb el llenguatge calculat i massa sovint previsible dels partits tradicionals. I això, ens agradi o no, té una força que ressona entre moltes famílies, empresaris i ciutadans de peu que fins fa poc s’havien resignat a abstenir-se o a votar amb el nas tapat.
La memòria incòmoda del confinament
Un dels moments més contundents del darrer ple al Parlament ha estat el recordatori que Orriols va fer a Junts: mentre els catalans perdíem familiars durant la pandèmia, el govern apujava l’impost de successions. És difícil trobar una acusació més punyent, i a la vegada més real.
En política, la memòria és selectiva. Però quan algú té el coratge de posar damunt la taula fets com aquest, el silenci de la resta de diputats esdevé eloqüent. No es tracta d’ideologia, sinó d’una qüestió moral: on era la sensibilitat social en aquell moment tan tràgic?
Un cordó sanitari com a resposta feble
Quan els partits tradicionals només saben reaccionar amb cordons sanitaris, reglamentacions ad hoc i silencis incòmodes, vol dir que han deixat de confiar en la força de les seves idees. Intentar frenar una nova força política amb estratègies reglamentàries és, en el fons, un símptoma de desconcert.
L’electorat no premia tant les sigles com la coherència. I si Orriols creix en popularitat, no és perquè la gent hagi canviat de valors, sinó perquè detecta una manca de convicció en aquells que pretenen representar-los. Quan els partits que havien estat referents comencen a vacil·lar, d’altres ocupen l’espai amb determinació.
Una dada que incomoda el sistema
Segons l’últim baròmetre del CIS, Sílvia Orriols ja és la segona política més ben valorada de Catalunya, només superada per Salvador Illa. Per darrere queden figures tan conegudes com Puigdemont i Junqueras, fet que no és menor. Aquesta dada, provinent d’un organisme poc sospitós de simpatia envers Aliança Catalana, demostra que alguna cosa està canviant de manera profunda.
Que una política que fins fa poc era ignorada pels grans mitjans, amb una estructura modesta i un discurs aliè al consens institucional, superi en valoració líders amb dècades d’exposició pública, hauria de fer reflexionar més d’un. No és només una qüestió de noms, sinó de credibilitat.
Temps de preguntes, no de dogmes
Catalunya viu un moment d’inflexió. La popularitat de Sílvia Orriols no és cap accident, ni tampoc una anècdota passatgera. És l’indicador d’un canvi de cicle, d’un desig de recuperar la política amb majúscules: la que no té por d’incomodar, la que no viu pendent dels aplaudiments fàcils.
Potser ha arribat l’hora de deixar de desqualificar i començar a escoltar. Perquè si una part del país s’ha sentit interpel·lada per aquesta nova veu, caldrà entendre per què. I afrontar-ho amb respecte, amb honestedat i amb una mica més de coratge.