Fa pocs dies em vaig retrobar amb un bon amic i vam tenir una conversa d’aquelles que remouen. Els dos som de la mateixa generació, nascuts l’any 2000, i a partir de conversar amb altres persones de la nostra edat, ens vam adonar de que la majoria de gent d’entre 20-30 anys avui dia no tenen clar què volen fer amb la seva vida.
Aquest fenomen neix, en part, del fet d’haver de prendre decisions importants massa aviat. A partir dels 16 anys ja has de decidir si faràs batxillerat o no, quin itinerari seguiràs, i fins i tot, quin camí professional voldries fer. Més endavant, amb 17 o 18 anys, un cop passada la selectivitat, cal escollir una carrera universitària. Són pocs els estudiants que encerten d’entrada i troben uns estudis que realment els porten a la vida laboral que desitgen. I què passa amb la resta?
La Universitat i el món laboral
Molts joves inicien un grau i, al cap d’un temps, l’abandonen o en comencen un altre. Sovint, això no respon a desídia, sinó a la necessitat de trobar sentit al que es fa. Aquest procés pot durar anys. Alguns no es titulen fins als 28 o 29, i arriben al món laboral amb la sensació d’anar tard. I llavors apareix la comparació: els nostres pares, a la mateixa edat, ja tenien feina estable, casa i, fins i tot, una família en marxa. Aquesta comparació pesa, i molt.
Però la realitat actual és molt diferent. Avui, viure sol és gairebé un luxe. Llogar un pis és viable, sí, però compartint-lo amb tres o quatre persones més. Els preus no deixen de pujar, i els sous es mantenen igual. En aquest sentit, és legítim preguntar-se: els nostres pares ho van tenir més fàcil?
Alhora, la nostra generació ha començat a trencar amb molts dels models heretats. Decidim anar a teràpia abans de tenir fills per no reproduir els mateixos patrons, prioritzem una certa base econòmica abans d’independitzar-nos o de formar una família, i posem en dubte l’ordre establert que ens diu que als 25 anys ja hauríem de tenir la vida resolta. Potser aquesta estabilitat desitjada no arriba als 25, sinó als 30 o més endavant.
Vull aclarir que no parlo de tota la societat, sinó de molts joves que han seguit el camí universitari i han descobert que la feina que poden obtenir no els satisfà. Alguns han canviat d’estudis a mig camí, d’altres han començat a treballar però han estat envaïts pel dubte: he escollit bé? Hauria d’emigrar per tenir una vida millor? Hauria de tornar a estudiar?
Fins que un dia vaig aturar-me i vaig veure que aquesta vida no era la que volia. Que havia estat tan obedient amb el sistema que havia oblidat escoltar-me. I desfer aquest camí requereix humilitat, perquè és molt fàcil confondre les exigències externes amb desitjos propis.
Ara bé, també cal reconèixer que no tothom viu aquest procés de la mateixa manera. Hi ha qui troba sentit a seguir l’esquema tradicional, qui gaudeix del camí marcat, i això és absolutament legítim. El que cal evitar és caure en el judici mutu: ni menysprear qui opta per una vida estructurada, ni culpabilitzar qui decideix replantejar-s’ho tot. El problema apareix quan només s’accepta un únic model de vida vàlid.
El sistema realment funciona?
Per això crec que cal una reflexió col·lectiva sobre el funcionament del sistema. No només perquè hi ha un augment evident de trastorns de salut mental entre joves, sinó perquè vivim sotmesos a una estructura que premia la rendibilitat i la productivitat per sobre del benestar i el sentit. I no tots estem fets per viatjar, canviar de carrera o fer voluntariats a l’estranger, però potser sí que tots ens mereixem una vida menys condicionada per la por al fracàs.
Per concloure, penso que el que estem fent molts joves —i que ja van començar a obrir camí els mil·lennials— és, en realitat, un acte de resistència. Trencar motlles, explorar alternatives, prioritzar el sentit abans que la seguretat, és una forma de rebel·lia pacífica però poderosa. Alguns viatgen, altres fan voluntariat, altres simplement s’aturen a pensar. El com no importa tant. El que importa és que, darrere d’aquesta aparent “crisi dels 20-30”, hi ha una oportunitat per redefinir què vol dir viure bé.
Què hem de fer?
No es tracta de romantitzar la incertesa, sinó d’entendre-la com una etapa legítima, natural i, de vegades, necessària. Potser, si deixéssim d’imposar models únics i ens atrevíssim a escoltar més i exigir menys, deixaríem de tenir generacions senceres que se senten perdudes i començaríem a tenir generacions que es reconeixen.