En una Diada de Sant Jordi que hauria de ser una festa per a tothom, plena de llibres, roses i convivència, la CUP i altres col·lectius autoanomenats “antifeixistes” van tornar a oferir la seva pitjor cara a Manresa. Mentre desenes de partits i entitats compartien espai amb respecte i civisme, la parada d’Aliança Catalana va haver de suportar una altra jornada d’assetjament per part d’aquells que només entenen la política com a confrontació, intimidació i odi cap a tot allò que no encaixa amb el seu dogmatisme ideològic.
Un centenar de militants de l’extrema esquerra van rodejar la parada d’Aliança Catalana cridant eslògans, mostrant pancartes i escridassant els simpatitzants del partit. Una acció pensada no pas per informar o fer política, sinó per coartar la llibertat d’expressió i impedir, un cop més, que una opció democràticament legítima pugui exercir els seus drets. Tot plegat en un espai públic, on tots els partits haurien de poder expressar-se amb igualtat de condicions. Però per la CUP i companyia, la democràcia només és vàlida quan guanyen ells. Quan no, passen a la intimidació.
La presència policial va evitar que els fets anessin a més, però no va impedir el mal que suposa veure una nena de sis anys, present amb els seus pares a la parada, ser agredida amb un ou. Això, repetim, en ple centre de Manresa i en plena Diada de Sant Jordi. On són les condemnes dels partits del Parlament? On són els titulars d’indignació? El silenci és absolut. Junts, ERC, els Comuns i el PSC, tots miren cap a una altra banda. I això només fa que reforçar la impunitat amb què actua la CUP.
Aquest clima d’odi ideològic, disfressat de lluita contra el “feixisme”, ha deixat de ser una anècdota i s’ha convertit en rutina. A Lleida, a Tarragona, a Sabadell… arreu on Aliança Catalana planta una parada, la resposta és la mateixa: coacció, insults, pancartes i, massa sovint, agressions. I mentrestant, la resta de l’arc parlamentari s’escuda en l’ambigüitat o, directament, s’hi suma.
Però és que el discurs de Sílvia Orriols i d’Aliança Catalana és cada cop més compartit per una part important de la població catalana. Una població que està farta de la inseguretat als barris, del deteriorament de l’espai públic, del col·lapse de serveis bàsics i de la submissió davant el multiculturalisme acrític i el bonisme institucional. La veu d’aquestes persones no es pot silenciar a cops de crit ni amb accions de carrer organitzades per grups radicals.
L’actitud de la CUP és profundament hipòcrita. Parlen de llibertat, de pluralitat i de respecte mentre assetgen físicament aquells que pensen diferent. Es consideren defensors dels drets humans, però es mostren incapaços de respectar el dret bàsic a la llibertat d’expressió. No hi ha més violència institucional que permetre que una força política legal i representada arreu de Catalunya sigui perseguida pel simple fet de defensar idees que incomoden els privilegiats de sempre.
Mentre uns escupen insults i ous, Aliança Catalana segueix sumant suports, firmant signatures i guanyant confiança. I malgrat els assetjaments i la por que intenten imposar, la seva resposta continua sent la més efectiva de totes: persistir.
Com diu la mateixa Sílvia Orriols:
“Nosaltres ens centrarem en les urnes i tard o d’hora, les guanyarem...”.