Dues setmanes després de l’apagada general del dilluns 28 d’abril, tenim encara molts dubtes i poques certeses respecte a què va passar i, sobretot, què cal fer de cara a futur per evitar trobar-nos en situacions similars. El que sí que tenim, i en abundants dosis, és una politització interessada i malintencionada del debat sobre el model energètic. Que un tema s’elevi al faristol del Parlament no és en si dolent
De fet, la politització és la condició necessària per abordar, i eventualment trobar solució i implementar-la, als grans reptes de la societat. Tanmateix, no és una condició suficient, sobretot si la profunditat argumental es basa en falses dicotomies i/o eslògans demagogs, buits de contingut.
Segons dades de la Generalitat (Balanç d’energia elèctrica de Catalunya), la producció bruta d’energia elèctrica a casa nostra l’any 2023 va ser de 41’082.3 GWh, lleugerament per sota del consum en el mateix període, que va ascendir a 41’120.3 GWh. Si fem doble clic al mix de producció, veurem que el 57% d’aquesta va tenir origen als reactors nuclears operatius al país, Ascó I i II i Vandellós II
L’energia atòmica va ser doncs, amb molta diferència, la font d’energia principal de Catalunya l’any 2023, lluny de les renovables (18%) i de la generació per cicle combinat (15%).
És bo partir de la realitat i entendre que de cada deu vegades que Carles Porta posa llum a la foscor, sis ho fa amb energia provinent de la malèvola fissió atòmica, amb DO del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre.
I encara és més important saber que això té data de caducitat: el govern espanyol té aprovat un calendari de desmantellament de reactors nuclears a nivell estatal, que posarà fi a les operacions tant d’Ascó (I i II) com Vandellós II els anys 2030, 2032 i 2035 respectivament. Catalunya veurà doncs reduïda, en xifres actuals, vora tres cinquenes parts de la seva producció elèctrica en els propers set anys.
Mentre Vicent Partal fa pissarretes sobre el Kurdistan i l’ARA “mapeja” els rostres de l’ultradreta a Catalunya, el país corre el risc d’apagar-se, literalment. Al més pur estil de l’emperador que desfila nu davant dels seus súbdits perquè admirin els seus ropatges, els responsables polítics tant estatals com catalans semblen no immutar-se davant l’abisme que tenim a tocar.
Pedro Sánchez i l'energia nuclear
Mentre Pedro Sánchez es permet dir en seu parlamentària que l’energia nuclear és part del problema, la Unió Europea aprova plans de descarbonització incloent-hi la fissió nuclear de bracet de les energies renovables. Europa ha entès que la dicotomia és ben senzilla. Si volem deixar de cremar gas i emetre C02, o bé omplim l’Empordà, el Priorat i la Garrotxa de molins de vent o bé abordem el debat de les nuclears d’una forma racional, estratègica i pragmàtica.
La sobirania energètica és un tema cabdal per a la construcció nacional. Una Catalunya amb generació elèctrica deficitària respecte llur consum passarà a dependre o bé de l’energia nuclear importada de França (visca la coherència!) o de l’energia eòlica i solar produïda a la resta de l’Estat. Només una dada: els nostres veïns de l’Aragó van generar al 2023 22’350 GWh (78% dels quals d’origen renovable) i tan sols en van consumir vora 9’990.
Si els plans de tancament de les nuclears prosperen, l’economia catalana estarà de facto traslladant la seva sala de màquines de Vandellós i Ascó al parc eòlic de La Muela, a Saragossa. A nivell de sobirania, seria menys onerós concedir 20 diputats al Parlament de Catalunya per la província de Saragossa que no cedir-los els ploms i la clau de l’energia. Compromís de Casp versió 2.0.
Combatre el tancament de les nuclears ha de ser la batalla cabdal de la propera dècada de l’economia catalana. Catalunya necessita una font d’energia estable i de baix cost per tal de que la seva indústria sigui competitiva i les institucions catalanes necessiten no tenir l’espasa de Damocles d’una apagada energètica instigada pels seus veïns en cas de conveniència.
Mantenir les nuclears, molt necessari
Si mantenir les nuclears és prioritari, ho ha de ser també en conseqüència el seu abastiment. Quan Espanya i Catalunya (Europa sembla que ja ho ha fet) desperti del seu somni dogmàtic respecte de les nuclears, s’adonarà de la importància del control sobre la matèria primera clau per el funcionament de les centrals nuclears: l’urani
Actualment, Espanya importa quasi bé un 40% de l’urani que consumeixen els seus reactors nuclears de Rússia. Tanmateix, disposa d’unes reserves estratègiques a la localitat de Retortillo, província de Salamanca, capaces de proveir-ne el seu consum durant almenys 10 anys. Aquestes reserves, propietat de l’empresa de matriu australiana Berkeley Energia, podrien començar a ser explotades en un termini de 12-18 mesos, segons fonts de la pròpia empresa.
Actualment, la llei 7/2021 de canvi climàtic i transició energètica prohibeix l’extracció d’aquest material a causa dels residus radioactius que generaria la seva mineria. Un canvi de cicle polític a l’Estat, o bé una trucada des de Brussel·les, podria revertir la situació ben aviat.
Catalunya faria bé no només d’exercir pressió política per evitar el desmantellament del seu parc nuclear sinó també d’assegurar-se un accés barat i segur a l’urani. El Llibre Roig de 2024 de l’Agència d’Energia Nuclear (NEA) assenyala la presència de reserves d’urani, més enllà de les de Retortillo, a l’Estat espanyol, part de les quals podrien ser a Catalunya, segons indica l’Instituto Geológico y Minero de España.
Aquestes reserves serien a la mina Eureka, al Pallars Jussà, instal·lacions ja prospeccionades als anys 60 i descartades per la seva manca de viabilitat econòmica. L’evolució de la tècnica i l’actual conjuntura podrien aconsellar tornar a obrir aquest expedient. Mantenir la nostra capacitat nuclear i assegurar-ne l’aprovisionament amb urani català sí que seria una vertadera estructura d’Estat.
Per parlar seriosament a Catalunya d’energia nuclear cal doncs entonar ben fort l’eslògan Drill, Catalonia, drill!