L’horitzó d’aquest segon mandat de Donald Trump s’alça com una ombra inquietant sobre Europa, carregat d’una visió geopolítica que amenaça de sacsejar els equilibris del vell continent. A primera vista, Catalunya podria semblar un actor secundari, un territori menor que els nostres líders sovint ensenyen a menystenir en l’immens escenari global. Però, i si la realitat fos ben diferent? I si, sota la superfície dels discursos oficials, s’hi amagués una jugada que situés aquest país petit però tossut al centre d’una partida molt més gran?
A Washington, fa temps que es mira amb interès la fragmentació d’Europa com una eina per contenir l’ambició de potències regionals com Espanya o França, i és aquí on Catalunya deixa de ser una nota a peu de pàgina per convertir-se en una variable que cal tenir molt present. L’Administració Trump —i els seus estrategs més hàbils— ja ha demostrat que no aposta per una Unió Europea cohesionada, sinó per un mosaic d’Estats amb lideratges afins a la seva òrbita ideològica.
I Catalunya? Podria un discurs nacionalista, amb tocs antiglobalistes i una retòrica ben travada, trobar-hi el seu encaix? No són pocs els analistes que veuen en la nostra estimada nació un laboratori privilegiat per als nous vents nacionalistes-populistes que bufen a Europa.
La desafecció creixent envers Espanya, l’escepticisme cap a una Unió Europea percebuda com a distant i un relat cada cop més explícit contra la immigració il·legal i la islamització podrien guanyar-se les simpaties de cercles influents als Estats Units. No parlem d’una fantasia: parlem d’una possibilitat que ja xiuxiuegen alguns think tanks de l’altra banda de l’Atlàntic.
A això s’hi suma un factor que no admet discussió: la posició geoestratègica de Catalunya
Porta d’entrada al Mediterrani, veïna de França i amb una economia que, malgrat els cops, manté un pols viu, el nostre país pot esdevenir una peça cabdal que els Estats Units no poden permetre’s ignorar. Sempre han vetllat perquè el sud d’Europa no caigui sota l’hegemonia exclusiva de Brussel·les.
Una Catalunya deslligada políticament d’Espanya —o, com a mínim, amb una autonomia reforçada, potser sota l’embolcall d’una Eurorregió ambiciosa i un govern afí a les tesis de la Casa Blanca— esdevindria una carta valuosa en aquest complex joc d’escacs. No cal esperar una intervenció directa ni banderes estrellades onejant al Palau de la Generalitat.
Moments decisius
La jugada és més subtil: contactes informals amb congressistes nord-americans, una diplomàcia discretament teixida i la promoció d’un discurs que ressoni amb l’esperit del «Make Europe Great Again». Són passes petites, però suficients per situar Catalunya en el radar de la nova geopolítica global. És un escenari que es pot menysprear? No ho crec. Els mesos vinents diran si Catalunya sap veure-hi una oportunitat i desplegar les veles, o si, com tantes altres vegades, es queda mirant l’horitzó, atrapada en les seves divisions intestines i una miopia crònica.
Ara per ara, només Sílvia Orriols sembla tenir la clarividència —i les ganes— de jugar aquesta partida global.