Aquesta setmana, el 19 de maig, hem commemorat el 96è aniversari de la inauguració de l’Exposició Universal de 1929, celebrada a la ciutat de Barcelona fins a finals del mes de gener de 1930. Concebut inicialment com el gran projecte de la Mancomunitat i de la Lliga Regionalista per projectar Catalunya al món, els esdeveniments polítics van desvirtuar-ne la seva concepció inicial, no impedint tanmateix una profunda transformació urbana i espiritual del cap-i-casal.
Grans esdeveniments com a motor de canvi a Barcelona
En efecte, no és possible dissociar l’evolució urbanística i sociològica de Barcelona dels grans esdeveniments i certàmens que la ciutat ha albergat des de finals del segle XIX. La Barcelona que avui coneixem es comença a modelar a partir del 1854, amb el decret d’enderrocament de les muralles medievals. El seu traçat, estable des de la seva última ampliació al segle XV, impedia a la ciutat créixer més enllà del que avui coneixem com Ciutat Vella.
La vasta esplanada entre l’urbs medieval i els municipis limítrofs de la falda de Collserola permetria no només posar remei a l’agarberament intramurs, sinó també projectar al món a través de la planificació urbanística la grandesa del caràcter dels seus habitants i l’empenta de la seva iniciativa industrial i comercial.
Si l'enderrocament de les muralles i el posterior pla Cerdà (no exempt de polèmica) van ser l'espurna que va iniciar el canvi, caldrà esperar fins als anys previs a l'Exposició Universal de 1888 per recollir fefaentment els seus fruits. És l'època de la demolició de la Ciutadella militar construïda i imposada a la ciutat després del setge de 1714.
Aquesta taca a l’orgull de la ciutat passarà a convertir-se no només en el centre neuràlgic de l’esdeveniment, sinó en un recinte enjardinat destinat al gaudi de la seva ciutadania. Són també els anys de la urbanització definitiva de la carretera de Jesús, actual passeig de Gràcia, via de connexió natural entre els dos municipis i que esdevindrà no només una arteria fonamental de la nova ciutat, sinó un aparador social de la puixant burgesia industrial. Barcelona s’obre literalment i figurada al seu hinterland i al món, al calor de la renaixença cultural i política que experimenta la nació, després de 150 anys de desorientació i decadència.
L’última dècada del segle XIX i sobretot el tombar cap al nou segle acceleren els canvis. La inestabilitat social d’una classe proletària precaritzada conviurà amb l’expansió econòmica impulsada per l’electrificació de la industria catalana.
Són el anys del modernisme. Figures com Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch o Gaudí, influïdes pels aires artístics disruptius de la Europa coetània, cercaran camuflar la sobrietat i uniformitat del Pla Cerdà projectant, dins de les seves quadrícules, autèntiques odes a la sensorialitat irreverent.
Una segona exposició Universal inicialment planificada per l’any 1914, però obligada a demorar-se a causa dels esdeveniments polítics tant interns com externs, es comença a albirar. I, altra volta, la ciutat es posa en moviment. Si la victòria per Barcelona a l’any 1888 fou la recuperació de la Ciutadella, Montjuic serà el teatre d’operacions principal de l’any 1929.
L’enjardinament de la zona de Miramar, la construcció de l’Estadi o del Palau Nacional i la urbanització de l’actual Plaça Espanya i de la font màgica, en seran les seves principals fites. Més enllà de la muntanya, les actuals places d’Urquinaona, Tetuan i Letamendi són també filles d’aquells anys, igual que la prolongació de les artèries de Diagonal i Gran Via de les Corts Catalanes, el metro o l’aeroport del Prat. Barcelona fou orgull d’un món que, amb el crack de la borsa de Nova York d’aquell mateix any, començava a convulsionar.
El punt d'inflexió: Els Jocs Olímpics del 92
Amb l’arribada dels anys 30, Barcelona entra en un estat de convulsió del que tardarà gairebé mig segle a recuperar-se. De les aspiracions de ser “El Paris du Midi” de les primeres dècades del XX, es passa a una combustió intensa induïda durant la guerra i a una llarga letargia durant els lustres posteriors.
Són els temps de la Barcelona grisa, de les aberracions arquitectòniques porciolanes i de la urbanització descontrolada de la perifèria. L’adveniment de la democràcia suposa una gran oportunitat per revigoritzar-se. Tanmateix, la ciutat haurà d’encarar a principis dels anys 80 problemes estructurals profunds, com el caos circulatori, la desigualtat social, l’escassetat i precarietat de l’habitatge o la inseguretat derivada del consum d’opiacis.
En aquests context, la candidatura per celebrar uns Jocs Olímpics a principis de la dècada dels anys 90 podia semblar una idea eixelebrada o megalòmana. La història tanmateix ja la coneixen: Barcelona 92 no només va ésser un èxit organitzatiu i participatiu, qualificat per molts com uns dels millor jocs de la història. Va ser, de nou, el millor i més ben aprofitat motor de canvi urbà i social. La ciutat es va obrir al mar i es va tornar a obrir al món. El port olímpic, les Rondes de circumval·lació i la Torre de Collserola són testimoni viu d’aquest llegat.
Ho intentem de nou?
La idea eixelebrada i megalòmana va esdevenir doncs realitat. Ho van fer possible l’amplitud de mires dels dirigents de l’època, en harmonia amb l’esforç i il·lusió col·lectives que van apadrinar el projecte. Per què no tornar-ho a fer? Les candidatures pels JJOO de 2040 encara no s’han formalitzat. Sembla que alguna ciutat Alemanya s’hi postularà, tot i que encara no hi ha res de confirmat.
La història de Barcelona ens ensenya que sabem aprofitar com ningú les gran ocasions per avançar a passos de gegant, tant a nivell de ciutat com de país. Avui per avui sembla encara una idea esbojarrada, però si hi pensen uns instants s’adonaran que potser no ho és tant...