El processisme català porta dècades buscant la forma d´encaix amb Espanya. I el moll de l´os és el seu finançament. Hem tingut propostes de tot tipus: des del concert econòmic solidari, que neix de l´Estatut de 2004 (trinxadíssim al Congreso, per cert), el concert econòmic i, fins fa poc, el famós pacte fiscal de l´expresident de Catalunya Artur Mas, que ja fuetava des del pujolisme. Però ara sumem una nova variant: el finançament singular.
Intents d'encaixar a l'Espanya autonòmica
Sigui com sigui, Catalunya ha intentat, per activa i per passiva, trobar un encaix relacional amb l´Estat espanyol en matèria econòmica. Però, sempre, sense èxit.
Mentre a la resta de l´Estat ens titllen d´egoïstes i insolidaris, les xifres mostren tot el contrari. Catalunya és la tercera comunitat autònoma en aportar i la catorzena en rebre. De fet, fins i tot el mateix Sr. Salvador Illa (PSC), que està fent totes les cabrioles possibles per agafar la Presidència de Catalunya, reconeix que cal un finançament més just per a Catalunya. Unes paraules que, per descomptat, també arriben a la Moncloa. Pedro Sànchez necessita com l´aire que respira, un Govern socialista a la Generalitat de Catalunya. Amb molts focs cremant a Madrid que posen en dubte la seva gestió, apagar el que hi ha des de fa anys a Catalunya, seria un èxit triomfal. I per això fa l´ullet als catalans amb les paraules del seu pupil socialista, amb el seu encant característic de llençar la pedra i amagar la mà.
A partir d´aquí, venen les reaccions en cascada. La Ministra d´Hisenda Maria Jesús Montero, surt per ràdios i teles a matisar conceptes. “De pactes fiscals, ni parlar-ne! En tot cas, mirar la possibilitat d´un finançament singular”.
Oposició del PP i de l'esquerra espanyola
Òbviament, el PP , “els Page” i companyia, oposició frontal. Però això, no és nou. Ja ho coneixem. El més greu i significatiu és com un senyor que lidera un partit d´esquerres a Espanya anomenat Compromís, el Sr. Baldoví, també s´afanya ben ràpid cridant als quatre vents què, “si a Catalunya se li concedeix aquest finançament singular, ells deixarien de donar suport al Gobierno”. Un partit d´esquerres... Sí, sí, d´esquerres. Espanyol i d´esquerres. O millor dit, espanyol, i quan cal, d´esquerres. Fent valdre perfectament la famosa frase de “antes roja que rota”. Com deia Josep Pla: “Què es més semblant a un espanyol de dretes? Doncs un espanyol d´esquerres”.
Amb tot plegat, el què no s´entèn, és que encara tinguem a casa nostra polítics que pidolin engrunes a Espanya, any rere any. Hem tingut incontables cops de porta als nassos, encara insistim i insistim. Però, algú ens escolta allà? Com és que seguim caient de quatre potes quan ens prometen (una vegada més) que aquest cop sí va de debó, quan ja sabem que no és cert? Com venem tan barats els nostres vots i escons a canvi, gairebé del mateix: promeses incomplertes? I com és possible que els catalans, a l´hora d´anar a votar, seguim confiant en aquests polítics de casa nostre què, o s´empassen les mentides cròniques que venen d´Espanya o fan veure que lluiten pels nostres interessos, sapiguent que no se´n sortiràn? En quansevol cas, les dues són actituts molt irresponsables. Molt. I els seguim votant... Per a fer què, exactament?
Al febrer del 2023, l´expresident Artur Mas confesava que “el concert econòmic per Catalunya és gairebé tan difícil com la independència”. Llavors, llenço una pregunta: si ho és de tan dificil, posats a lluitar, per què no anem a per la independència d´una vegada i ens deixem de marejar la perdiu?