La detenció de tres membres vinculats a la CUP per l'assalt a una carpa d'Aliança Catalana a Barcelona hauria de fer reflexionar a tothom qui encara creu que aquesta gent fa política. No, no estem parlant d’una acció de protesta, estem parlant de violència, d'agressions i d'un fanatisme implacable. Però, què han fet ells? Victimisme. Sempre victimisme.
El cas és prou clar. El 25 de gener, un grup de gent va decidir que no els agrada que Aliança Catalana tingui una carpa informativa al barri de les Corts de Barcelona i fan el que millor saben fer: actuar com si fossin els amos del carrer. No els agrada la ideologia d'AC? Doncs res, a destrossar la carpa, empentar la gent i, de passada, deixar un home inconscient a terra, que és viu de miracle. I quan els detenen, quina és la seva reacció? “Repressió”, diuen. Com si els Mossos s'aixequessin un dia i decidissin detenir-los per plaer.
I aquí és on entrem en el gran problema de l'extrema esquerra cupaire. De ser una eina per lluitar per la independència i la justícia social (que de justa i social no en té res, però això ho deixarem per un altre article), han passat a ser una mena de secta dedicada a assetjar qualsevol que no pensi com ells. I el que és més greu, han abandonat completament la lluita nacional per convertir-se en els lacais de qualsevol causa forana que pugui treure'ls un minut de protagonisme.
Com diu Francesc Tirador en un tuit genial: “L'antifeixisme en aquest país ha quedat relegat a rebentar carpes d'Aliança Catalana, follar-se infiltrats, guixar parets, donar suport a un líder religiós okupa que està amb una dona entre 30 i 50 anys més jove que ell... no us votarà ni el tato.” Més clar, l’aigua. El discurs de la CUP s'ha degradat fins a convertir-se en una caricatura d'ells mateixos.
Però anem a la part política del tema. Per molt que Aliança Catalana i la CUP s'odien, la realitat és que si hi ha alguna aliança natural en aquest país, hauria de ser entre ells abans que amb l'espanyolisme. I això és el que no acaben d'entendre els cupaires. Estan més obsessionats a combatre el que ells anomenen "feixisme" que en combatre l'autèntic enemic, que és Espanya i el seu sistema de dominació.
Sí, Sílvia Orriols és incòmoda per a molts sectors. Sí, el seu discurs no és el de la CUP. Però quan parlem de prioritats nacionals, no hi ha discussió possible: la independència de Catalunya ha d'estar per damunt de qualsevol diferència ideològica. I més tenint en compte que la CUP no té cap problema a pactar amb Comuns, socialistes o fins i tot partits que defensen un model d'estat clarament espanyolista. Així doncs, què fa que una aliança independentista sigui impossible?
El problema és que la CUP ha perdut el nord. Han passat de ser un partit que denunciava les estructures de l'Estat a ser una colla d'activistes que el més ambiciós que poden fer és pintar parets i cridar "no passaran" mentre l'Estat passa per sobre de nosaltres a tota velocitat. I no, no es tracta de fer-los la pilota ni d'intentar justificar la seva existència. Es tracta d'acceptar una realitat incòmoda: que la independència de Catalunya requereix estratègia i visió, no infantilisme revolucionari.
Totalitarisme en forma d'antifeixisme
El totalitarisme no pot sortir de franc. No pots anar de mil homes, destrossar carpes, robar material, empentar gent que pensa diferent i negar-los auxili quan els deixes inconscients a terra... i després fer-te la víctima i dir que els Mossos t'han reprimit, com deia encertadament Sílvia Orriols en un tuit.
Si la CUP vol ser una força rellevant, han de decidir si volen fer política o si volen continuar sent una colla de radicals desconnectats de la realitat. Si realment volen la independència, hauran d'acceptar que no poden continuar actuant com si fos un moviment marginal de carrer, sinó que han de fer estratègia i reconèixer quines són les prioritats del país. Perquè la gran pregunta és: què ha fet més mal a la causa independentista en els últims anys, Aliança Catalana o la mateixa CUP amb la seva deriva absurda? La resposta és evident.