abril 25, 2026

XCatalunya.cat

Diari d'informació general

Les paraules de Sílvia Orriols parlant d’immigració i economia que tot el Parlament hauria d’escoltar

L'alcaldessa de Ripoll argumenta que l'economia no creix a la mateixa velocitat

De vegades, el debat públic s'acomoda en consignes i eslògans que sonen bé, però no responen a les preguntes que importen. Ahir, al Parlament de Catalunya, va irrompre una intervenció que va obligar a tornar a les xifres, a l'aritmètica senzilla i a la responsabilitat de gestionar un país que no es pot permetre mirar cap a una altra banda.

Un diagnòstic incòmode: població en alça, riquesa estancada

Sílvia Orriols va posar sobre la taula una dada que incomoda a qui redueix la discussió a etiquetes. Va recordar que, en l'última dècada, la població de Catalunya ha crescut amb molta més força que la riquesa per persona: “Som més, sí, però no pas més rics”, va dir en assenyalar que el PIB per càpita amb prou feines va avançar al voltant d'un 3% mentre la població ho va fer prop d'un 10%.

Aquest desfasament no és un matís: defineix la qualitat de vida, el salari real, la recaptació per contribuent i la pressió sobre els serveis públics. Si l'economia no augmenta a la mateixa velocitat que el nombre d'habitants, el que es reparteix per cap és menor. És pura comptabilitat nacional, no ideologia. El debat, per tant, no és si Catalunya pot acollir més persones, sinó si el seu teixit productiu i les seves finances poden sostenir-ho sense empobrir-se.

Productivitat primer: si no hi ha valor afegit la recepta no funciona

La intervenció d'Orriols va apuntar a la veritable palanca que tothom reconeix, però que pocs posen al centre: productivitat. Si l'arribada de més població no va acompanyada d'inversió, tecnologia, formació i ocupació de qualitat, la suma no quadra.

L'experiència demostra que, quan la nova ocupació es concentra en llocs poc qualificats i amb retribucions baixes, l'impacte sobre el valor afegit és limitat i la recaptació per treballador és insuficient per compensar la major despesa per càpita.

Catalunya necessita atreure talent i capital, sí; i alhora, necessita planificar la seva capacitat real d'integració sense fer trampes al solitari. La política responsable comença quan s'assumeix que els recursos (escoles, ambulatoris, habitatge, transport) són finits i que expandir la població més ràpid que el PIB per càpita penalitza els que ja hi són i els que arriben.

Contribuents, beneficiaris i un Estat del benestar tensionat

Un altre punt de la intervenció va ser el desequilibri entre qui aporta i qui demanda serveis públics. Orriols va advertir que el nombre de contribuents no creix al mateix ritme que el de beneficiaris, i va subratllar que la taxa d'ocupació dels immigrants se situa per sota de la mitjana catalana.

El resultat, va alertar, és una pressió creixent sobre el sistema amb ingressos que no acompanyen l'augment de la despesa.

Aquest plantejament no demonitza ningú; convida a mesurar. Si la inserció laboral es concentra en salaris baixos, l'IRPF i les cotitzacions per cap no arriben per sostenir un major consum de serveis.

I si, a més, es facilita un marc que incentiva la reagrupació familiar sense una correlació amb ocupació estable, l'equació fiscal es torna encara més exigent. Orriols va citar precisament aquest vector —reagrupacions i empadronaments— per reclamar regles clares i realistes.

Un missatge que el Parlament hauria d'escoltar

La intervenció d'Orriols va convidar la Cambra a sortir de l'autocomplaença. No es tracta de “tancar-se al món”, sinó de deixar de confondre quantitat amb prosperitat. Catalunya no es pot permetre polítiques que mesurin l'èxit pel nombre d'arribades si l'economia no acompanya.

Planificar, exigir resultats i protegir l'Estat del benestar és, precisament, la millor garantia perquè la integració funcioni i perquè qui arriba trobi una societat capaç d'oferir oportunitats reals, no promeses buides.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *