Quan la violència té bandera roja: de Jarrai a Arran, la mateixa intolerància
A Plaça Orfila, Sant Andreu, aquest 18 l’octubre del 2025, la història s’ha repetit. Un grup d’encaputxats, amb banderes de Palestina i estelades roges, va intentar impedir per la força una carpa d’Aliança Catalana. No era cap manifestació espontània: era un acte planificat per col·lectius com Arran Sant Andreu i Endavant, hereus ideològics d’aquella violència política que a Euskadi ja va ser tipificada com a terrorisme de carrer.
La mateixa estratègia amb nous símbols
Els fets són clars: uns trenta individus, vestits de negre i amb el rostre tapat, van acudir a primera hora per “fer fora” un partit legalment constituït. Els Mossos d’Esquadra van haver d’intervenir, desplegant fins a deu furgons per protegir el dret a l’expressió. No hi va haver ferits, però la imatge és esfereïdora: un partit democràtic assetjat per grups totalitaris mentre l’esquerra institucional calla o fins i tot ho justifica.
El relat és sempre el mateix. Avui es diuen “antifeixistes”, però actuen exactament com aquells que diuen combatre: imposen el silenci, boicotegen la paraula i recorren a la violència física i simbòlica per fer desaparèixer l’adversari.
Abans que comenceu a dir que són feixistes. No ho són, són comunistes i actuen com ho han fet sempre: persecució dels dissidents, violència com a arma política i totalitarisme.
No creuen en la llibertat d’expressió i ho demostren cada dia. pic.twitter.com/gdmhlrRm9G
— Ramon Audet i Sánchez🤠 (@ramon_audet) October 18, 2025
Dels còctels molotov als piquets de carrer
Quan el Tribunal Suprem va il·legalitzar Jarrai, Haika i Segi l’any 2007, ho va fer per una raó: organitzaven, instigaven i legitimaven la violència política contra rivals ideològics. Avui, a Catalunya, ningú llença còctels molotov —encara—, però els mecanismes són els mateixos: assenyalaments públics, intimidació, insults, coaccions i agressions a espais públics. El nom canvia, la metodologia no.
Arran, Endavant i altres satèl·lits de la CUP actuen amb la mateixa lògica de carrer que l’entorn abertzale radical va perfeccionar fa dècades: transformar la violència en “militància” i el totalitarisme en “antifeixisme”. El resultat? Un clima de por on només poden parlar els qui pensen igual.
La hipocresia del poder: silenci còmplice
Cap dirigent d’ERC, Junts, Comuns o CUP ha condemnat l’intent de boicot a Aliança Catalana. Ni una paraula. Els mateixos que es proclamen “defensors de la democràcia” quan convé, miren cap a una altra banda quan els violents duen la seva bandera. Si aquests fets els hagués comès l’extrema dreta, ja hi hauria hagut concentracions, condemnes, minuts de silenci i titulars d’indignació moral. Però com els agressors són de l’“esquerra bona”, el relat calla.
Aquesta doble vara de mesurar és el càncer de la democràcia catalana. No hi ha violència “legítima”. Ni de dretes ni d’esquerres. Però aquí, la violència d’esquerres és tolerada, justificada i, sovint, subvencionada.
ÚLTIMA HORA 10.32 h: Quatre arreplegats intentant impedir la parada informativa d’Aliança Catalana a la plaça Orfila de Sant Andreu, a Barcelona.
🤔 Aquesta és la seva manera d’entendre la seva democràcia. A les urnes ho pagareu! 😉 pic.twitter.com/44cUQlwlVx— Sergi Maraña (@SergiMaranya) October 18, 2025
Cap a una resposta d’Estat de dret
A Euskadi, la justícia va entendre que no es podia permetre una estructura paral·lela de control del carrer sota l’excusa de l’activisme juvenil. A Catalunya, l’Estat i la Generalitat continuen finançant entitats que organitzen o encoratgen aquest tipus d’accions.
Si volem un país democràtic, això ha d’acabar. No pot ser que partits legals siguin assetjats cada cap de setmana per grups que, de facto, actuen com una milícia ideològica.
Els tribunals ja tenen precedent. L’Estat espanyol va il·legalitzar Jarrai quan la violència va esdevenir un instrument polític. El que va ser terrorisme a Euskadi no pot ser “activisme” a Catalunya.
Un missatge final
El que ha passat a Plaça Orfila no és un fet aïllat. És un símptoma. Un símptoma que una part de l’esquerra catalana ha normalitzat la violència com a eina política. I això, vulguin o no, és el primer pas cap al totalitarisme.
Catalunya mereix debats, no barricades. Arguments, no pedres. Democràcia, no por.
El brunzit de l’abella Catalana que deia ahir en Jordi Amela continuarà, per molt que cridin els qui voldrien aixafar-la.
