Els efectes del canvi climàtic estan accelerant un fenomen silenciós però devastador al Mediterrani. Any rere any, el mar avança, reclamant terreny que abans pertanyia a la terra. Les onades trenquen cada cop més endins, i el que fa unes dècades era una línia de costa estable, avui és un front de batalla perdut. Aquest procés no és nou, però en anteriors ocasions no havia passat amb tanta rapidesa ni amb conseqüències tan greus.
Els experts adverteixen que, si no es prenen mesures urgents, un lloc emblemàtic del litoral català podria desaparèixer en qüestió d'anys. I amb ell, se n'aniria una de les reserves de biodiversitat més riques del país, una joia natural de gran valor ecològic que ha resistit el pas del temps, però que ara s'enfronta a la seva major amenaça.
Un ecosistema al límit del col·lapse
Els científics fa dècades que alerten sobre la regressió d'aquest territori a Catalunya. No només es tracta de l'erosió costanera, sinó també de la falta de sediments que haurien d'haver arribat amb el cabal dels rius i que, per culpa d'embassaments i preses, mai arriben al mar. A això s'hi suma la pujada del nivell de l'aigua, un fenomen que, segons els informes de l'IPCC, avança a un ritme de 3,4 mm anuals al Mediterrani, inundant lentament zones que abans estaven protegides.
Sense barreres naturals, l'aigua salada ha començat a infiltrar-se en els aiguamolls, alterant de forma irreversible els ecosistemes. Peixos i aus que depenen de l'equilibri entre aigua dolça i salada han començat a desaparèixer. I cada temporal, cada onatge més intens, arrossega amb si metres de terra fèrtil que mai es recuperaran.
Les xifres parlen per si soles: només en les últimes dècades, aquesta zona ha perdut més de 3 quilòmetres de costa i més de 800 hectàrees d'aiguamolls han quedat submergides. Si la tendència continua, en pocs anys el que avui segueix en peu haurà desaparegut sota les aigües.
El dilema de la inacció
Malgrat la urgència del problema, la resposta de les administracions ha estat lenta. S'han proposat solucions com la transferència de sediments o l'aplicació del model holandès de gestió costanera, que consisteix a redistribuir sorra del fons marí per reconstruir platges. No obstant això, aquestes mesures han quedat atrapades en tràmits burocràtics, avaluacions ambientals i debats interminables.
"Estem veient com el mar ens arrabassa un ecosistema únic i no s'està fent res per evitar-ho", adverteix Guillem Borés, gerent de la part privada d'aquest territori.
Perquè aquest lloc del qual parlem no és altre que l'Illa de Buda, al Delta de l'Ebre. Un enclavament de 1.100 hectàrees, el més gran del delta, que podria desaparèixer en els pròxims anys si no s'actua de manera immediata.
"L'Illa de Buda està condemnada si seguim així", sentencia Borés. I amb ella, desapareixerà un paisatge irrepetible, llar de centenars d'espècies i un símbol de la lluita entre l'home i la natura.