En els últims mesos, l'economia espanyola ha demostrat una fortalesa relativa davant les incerteses globals, però persisteixen ombres que afecten de ple les famílies. La inflació es manté en nivells elevats, erosionant el poder adquisitiu de les llars, mentre la creació d'ocupació avança a un ritme menor del que s'esperava.
Aquest entorn, marcat per la volatilitat als mercats internacionals i pels desafiaments interns de productivitat, ha posat de nou sobre la taula una de les grans preocupacions estructurals: la viabilitat del sistema públic de pensions.
Tot i que els titulars se centren habitualment en l'evolució de l'IPC, els moviments a l'Euríbor o l'accés a l'habitatge, el debat sobre les pensions sol quedar relegat. Tanmateix, les tendències demogràfiques i els advertiments de veus expertes del mateix sistema han reactivat el debat, aquesta vegada amb un to d'alerta sense precedents.
La piràmide demogràfica i el seu impacte directe a la Seguretat Social
Espanya travessa un canvi demogràfic històric: la natalitat no remunta, mentre l'esperança de vida segueix a l'alça. La tradicional piràmide de població ha mutat, i els joves ja no sostenen els grans com abans. Segons l'INE, en menys de dues dècades hi haurà prop d'un milió més de pensionistes que de treballadors cotitzants. Aquest fenomen no és només una qüestió estadística, sinó una amenaça directa a la capacitat financera de la Seguretat Social.
El procés de jubilació de la generació del baby boom, previst entre 2030 i 2050, serà el principal factor de tensió. Es tracta de la cohort més nombrosa, i la seva entrada massiva al sistema elevarà la despesa fins a xifres rècord. Mentrestant, els nous treballadors accedeixen més tard i en condicions més precàries, cosa que agreuja el desequilibri entre ingressos i pagaments de prestacions. La conseqüència immediata: el fons de reserva, aquesta “guardiola de les pensions” concebuda per assegurar el futur, es troba en mínims històrics.
Un fons de reserva insuficient i el missatge dels experts interns
L'últim informe oficial xifra el fons de reserva en 9.300 milions d'euros al tancament de 2024, una quantitat clarament insuficient davant dels més de 13.500 milions que s'abonen cada mes en pensions. Si s'esgotés la totalitat del fons, amb prou feines cobriria tres setmanes de prestacions. Aquesta situació va portar recentment Alfonso Muñoz, funcionari de la Seguretat Social, a llançar un advertiment: la previsió real és mínima i el model està sotmès a una pressió sense precedents.
Segons Muñoz, l'estalvi disponible equival només al 5% de la despesa anual, cosa que posa en evidència la fragilitat de l'esquema actual. L'avís no ve d'un analista extern, sinó d'un professional que coneix els destalls de l'administració, fet que reforça la credibilitat i la gravetat del missatge. El consens entre experts és que la sostenibilitat no s'assolirà amb pegats a curt termini, sinó amb una reforma integral que abordi tant l'ocupació, com la fiscalitat i el disseny mateix de les pensions.
Propostes sobre la taula i l'horitzó 2030-2050 com a punt d'inflexió
En el debat públic i acadèmic ja circulen diverses alternatives: endarrerir l'edat de jubilació, incentivar l'estalvi privat complementari, reestructurar les cotitzacions en funció de la longevitat, o afavorir el retorn de talent jove. Altres propostes inclouen fomentar l'accés a la feina de col·lectius menys representats i reforçar l'educació financera de la població perquè anticipi millor la seva jubilació.
Tot apunta que el període entre 2030 i 2050 serà definitiu per al sistema de pensions a Espanya. Si no s'adopten mesures efectives abans d'aquesta data, la pressió demogràfica i financera forçarà ajustos dràstics. El repte no consisteix només a garantir la quantia de les prestacions, sinó a mantenir la confiança social en un dels pilars de l'Estat del benestar. L'advertiment dels funcionaris no és alarmista, sinó un recordatori que les decisions no poden continuar ajornant-se.