Salvador Illa acusa Aliança Catalana de ser el partit més car del Parlament i aquesta és la resposta de Sílvia Orriols
El clima polític al Parlament de Catalunya viu una tensió constant des de l'inici de la legislatura. Els equilibris de majories, els pactes creuats i la irrupció de noves formacions han convertit cada ple en un escenari on no es discuteixen lleis i també legitimitats.
En aquest context, un comentari llançat des de l'escó del president de la Generalitat ha encès una nova polèmica.
Durant l'últim ple, Salvador Illa va aprofitar un dels seus torns de paraula per llançar un dard directe a Aliança Catalana. Mirant cap als escons del grup que lidera Sílvia Orriols, va afirmar que la seva formació és “el grup parlamentari més petit i el més car de la cambra”.
No es tractava d'una simple observació tècnica sobre els comptes de la institució, sinó d'un missatge polític amb una clara càrrega deslegitimadora. Presentar Aliança Catalana com un suposat luxe que la ciutadania no es pot permetre.
La frase va provocar murmuris a l'hemicicle i va deixar clar que Illa no només pretén exercir com a president, sinó també marcar el marc mental del debat.
Qui qüestioni la línia oficial serà assenyalat com un cost excessiu, com una anomalia. Tanmateix, la jugada li va durar poc. Perquè Sílvia Orriols no va trigar a tornar-li la pilota, recordant quelcom que el cap del Govern preferia passar per alt.
Un atac en forma de xifra
L'argument d'Illa s'aguanta en el sistema de finançament dels grups parlamentaris: cada grup rep una part fixa i una altra de variable en funció del nombre de diputats. Això fa que les formacions petites, proporcionalment, puguin rebre més recursos per escó que els grans partits.
A partir d'aquí, el president va construir el seu discurs. Si Aliança Catalana és el grup més petit, també seria, segons ell, el “més car”.
Però aquest raonament ignora un element fonamental. La funció dels grups no és premiar els grans aparells de partit. La funció és garantir que totes les sensibilitats presents a la societat catalana tinguin capacitat real de treball polític.
Els recursos serveixen per pagar assessors, advocats, personal administratiu i tècnics que preparen esmenes, propostes i control al Govern. Assenyalar aquesta feina com una “despesa inútil” només perquè prové d'una formació que incomoda el poder és una forma sofisticada de silenciar veus dissidents.
Des de la perspectiva d'Aliança Catalana, el comentari d'Illa és encara més cridaner si es té en compte que el seu grup té poca estructura (de moment). El Parlament ha de crear aquesta 'discriminació positiva' per lluitar contra els partits que sí disposen d'aquesta estructura.
La resposta de Sílvia Orriols: memòria i coherència
La rèplica de Sílvia Orriols no es va fer esperar. Primer, al mateix ple, ja va deixar clar que no acceptava l'etiqueta de “grup car”. Més tard, ho va rematar a les xarxes socials amb un missatge que ha corregut com la pólvora entre els simpatitzants independentistes.
Orriols va recordar a Illa que tot ve perquè el Govern i els partits majoritaris van concedir un grup parlamentari propi a la CUP. D'altra manera, avui Aliança Catalana estaria compartint el grup mixt amb ells.
En el seu missatge, la líder d'Aliança Catalana plantejava una pregunta directa al president. “Us he de recordar que si no haguéssiu regalat grup propi a la CUP, compartiríem grup mixt? Qui ha encarit el meu grup parlamentari? Tu o jo?”
La formulació és clara. Qui ha elevat el cost global de l'estructura parlamentària no és la presència d'AC. És la decisió política de multiplicar grups per acontentar determinades formacions afins al bloc de govern.
Amb aquesta resposta, Orriols no només desmunta el relat d'Illa, sinó que li retorna el focus de la responsabilitat. Si l'objectiu fos realment estalviar, els acords per crear grups addicionals no estarien sobre la taula.
El que s'ha prioritzat, un cop més, és el repartiment de quotes de poder i visibilitat entre els partits tradicionals. Alhora, s'intenta culpar altres dels costos derivats d'aquestes mateixes decisions.
El debat sobre els grups del Parlament
Darrere d'aquest xoc hi ha un debat molt més profund sobre com s'organitza el Parlament de Catalunya. Els grups parlamentaris no són un caprici: determinen el temps d'intervenció, la presència a comissions, la capacitat de presentar iniciatives i l'accés a recursos. Decidir qui té grup propi i qui no és, a la pràctica, decidir qui té veu forta i qui queda relegat a un racó de l'hemicicle.
En aquest tauler, Aliança Catalana ha arribat per alterar un equilibri que els grans partits donaven per garantit. Són pocs escons, però prou per obligar a tractar temes incòmodes i qüestionar consensos que es donaven per inamovibles. D'aquí que s'intenti associar els seus drets parlamentaris a la idea d'una “despesa excessiva”.
Tanmateix, si avui el Parlament té més grups i, per tant, més cost, és precisament per les concessions fetes per mantenir determinades aliances.
Els mateixos que van signar acords per atorgar grup propi a la CUP —quan podrien haver-la integrat al mixt— són els que ara assenyalen Aliança Catalana com a problema comptable. La contradicció és evident.
Quan els grups serveixen per apuntalar majories, el cost es considera una inversió; quan permeten que aparegui una veu crítica amb el sistema, aleshores es converteixen en un luxe innecessari.
El president @salvadorilla m'etziba al mig del ple que el meu grup parlamentari és el més petit i el més car de la cambra.
Us he de recordar que si no haguéssiu regalat grup propi a la CUP, compartiríem grup mixt?
Qui ha encarit el meu grup parlamentari?
Tu o jo?
— Sílvia Orriols (@orriolsderipoll) November 19, 2025
Un episodi que reforça el discurs d'Aliança Catalana
Paradoxalment, l'atac d'Illa pot acabar reforçant el relat d'Aliança Catalana. L'escena del ple i la posterior resposta d'Orriols encaixen a la perfecció amb la idea que la seva formació és la veu incòmoda a la qual s'intenta desacreditar.
Per a molts dels seus votants, veure la presidenta del grup replicar amb fermesa al president de la Generalitat és la demostració que el seu vot és útil. Que algú planta cara, recorda les decisions que s'han pres als despatxos i exigeix coherència.
El “Tu o jo?” amb què Orriols tanca el seu missatge no és només una pregunta a Illa. És també una interpel·lació a la ciutadania perquè es pregunti qui està realment encarint les institucions.
En el fons, l'episodi revela una batalla pel relat. O s'accepta que totes les sensibilitats, també les més crítiques amb l'statu quo, tenen dret a recursos i altaveu. O s'assumeix que només els partits instal·lats al poder poden permetre's un grup parlamentari sense ser acusats de “cars”.
I aquí la resposta de Sílvia Orriols ha estat contundent. Si hi ha un problema de costos, no és per culpa d'Aliança Catalana. És culpa dels pactes que altres han signat per repartir-se el Parlament a la seva mida.
