El missatge de Xavier Sala-i-Martin als qui asseguren que els immigrants són productius per a l’economia
Espanya entra al 2025 amb una economia que desafia els pronòstics més pessimistes i sorprèn fins i tot Brussel·les. Les últimes revisions situen el creixement del PIB al voltant del 2,9 %. Clarament per sobre de la mitjana europea.
Tanmateix, darrere d’aquestes bones dades s’amaga un malestar social creixent que té a veure amb salaris i desigualtat.
Mentre els organismes internacionals celebren les xifres macro, molts treballadors senten que la festa no va amb ells. Els sous continuen per sota de la mitjana de la zona euro. La pèrdua de poder adquisitiu encara no s’ha corregit de manera mínimament suficient.
En aquest context ressorgeixen vells debats sobre qui sosté realment el creixement i quin paper juga la immigració en l’economia espanyola.
Espanya creix gràcies a la immigració, però no creixen els salaris
El ministre d’Economia presumeix que Espanya és una de les locomotores de la Unió Europea en aquesta fase del cicle. Una part important d’aquest dinamisme prové de l’augment de la població activa gràcies a l’arribada constant de nous treballadors immigrants. Més ocupació significa més producció, més consum i més recaptació per a les arques públiques.
Però que l’economia avanci no implica automàticament que els salaris pugin ni que la prosperitat es reparteixi de manera equitativa.
Aquí entra el missatge de Xavier Sala-i-Martin, que apunta al cor del debat sobre productivitat i migració. L’economista recorda que és cert que els immigrants fan més gran l’economia i ajuden a sostenir pensions i serveis públics.
Tanmateix, adverteix que, mentre l’augment de productivitat provingui de la incorporació d’immigrants, els sous mitjans continuaran estancats. En altres paraules, l’economia creix en volum, però no es transforma per generar feines ben pagades i més qualificades.
El model productiu espanyol, atrapat en sectors de baix valor afegit
Sala-i-Martin insisteix que el problema de fons no són els immigrants. És el tipus d’ocupació que crea Espanya. El país continua recolzant-se en sectors intensius en mà d’obra barata com l’hostaleria, el turisme massiu i certs serveis auxiliars.
Aquests sectors absorbeixen treballadors amb rapidesa, inclosos molts acabats d’arribar, però ofereixen poca formació, escàs marge de carrera i salaris limitats. Si la productivitat per treballador gairebé no millora, les empreses tampoc tenen incentius per apujar els sous de manera sostinguda.
Per això, l’economista reclama un gir profund del model de negoci cap a activitats tecnològiques, industrials i de més alt valor afegit. Aquest salt exigeix reformar a fons el sistema educatiu, invertir en capital humà i facilitar la modernització del teixit empresarial.
També implica apostar per la digitalització, la innovació i maquinària avançada que produeixi més per cada hora treballada. Només així, la immigració deixarà de ser un pedaç conjuntural i es convertirà en un multiplicador real de riquesa compartida.
Lliçons de França i de l’Índia per al futur d’Espanya
Per entendre on pot acabar Espanya, Sala-i-Martin convida a mirar dos miralls molt diferents com França i l’Índia. França creix molt menys, llastrada per una hiperregulació que ofega la iniciativa privada i genera un entorn poc amic de la inversió.
És un exemple de com un excés de normes pot frenar la innovació i convertir les reformes en un camp de mines burocràtic. Espanya, adverteix l’economista, no hauria de copiar aquest camí si vol mantenir el ritme actual d’expansió econòmica sostenible.
L’altre mirall és l’Índia, que avança amb taxes de creixement molt elevades gràcies a una combinació de demografia i educació. Un enorme contingent de joves formats, disciplinats i creatius està alimentant una nova onada d’empreses tecnològiques i de serveis avançats.
Allà la productivitat s’impulsa amb més treballadors, més coneixement i eines modernes, cosa que acaba reflectint-se en els salaris.
El missatge de Sala-i-Martin a qui celebra la immigració com a solució màgica és clar. Sense canvi de model, el creixement continuarà sent estadístic, però no arribarà realment a la butxaca de la majoria.
