En els darrers anys, l'economia europea ha mostrat signes clars de transformació demogràfica i laboral. A Espanya, la piràmide poblacional s'ha invertit de manera preocupant: cada vegada hi ha més persones grans i menys joves incorporant-se al mercat de treball.
Aquest fenomen, que ja ha generat titulars en organismes internacionals com l'OCDE, està posant en escac no només la viabilitat dels sistemes de pensions, sinó també la confiança de les noves generacions en el mateix model de protecció social. En paral·lel, l'atur juvenil i la prolongació de l'etapa formativa s'han consolidat com una constant al país, allunyant els joves de la cotització continuada que el sistema necessita per sobreviure.
Davant d'aquest context, la inflació i els costos energètics han afegit pressió a les famílies, dificultant encara més l'emancipació i l'estabilitat financera dels menors de 30 anys. L'encariment de la vida ha provocat un retard generalitzat en la incorporació laboral i, amb això, en l'inici de les aportacions al sistema públic de pensions. Mentre en països com Alemanya o els nòrdics s'exploren fórmules mixtes per complementar les pensions públiques, a Espanya el debat segueix obert i el rellotge demogràfic avança sense pausa.
Un futur de pensions compromès: el diagnòstic dels experts
L'economista Xavier Sala-i-Martin ha posat sobre la taula un avís que no pot ser ignorat: els joves espanyols d'avui podrien veure's obligats a treballar fins als 71 anys per assolir una pensió digna. Aquest advertiment es fonamenta en les dades de l'estudi recent de la Fundació BBVA i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques, que estima que els menors de 30 anys arribaran a 2065 amb tot just 30 anys cotitzats, insuficients per garantir una jubilació estable.
Sala-i-Martin assenyala la paradoxa d'un mercat laboral en què la incorporació es retarda per la prolongació de l'etapa educativa i on la taxa d'atur continua sent de les més elevades d'Europa. “La sostenibilitat del sistema de pensions ens ha de preocupar, perquè hi ha pocs joves i molta gent gran.
Els números no quadren i, si no es prenen mesures estructurals, el sacrifici recaurà en la generació que menys culpa té”, afirma el catedràtic. En la pràctica, això significa que els joves no només hauran de treballar més anys, sinó també afrontar cotitzacions més elevades per sostenir un sistema que, a mitjà termini, podria no oferir les mateixes garanties que en el passat.
Polítiques i alternatives en un context europeu divergent
La realitat espanyola contrasta amb la d'altres països europeus, on les edats legals de jubilació solen ser més baixes i els sistemes de pensions estan menys tensionats pel desequilibri demogràfic. Mentre que a França, Eslovàquia o Noruega la jubilació pot produir-se a 62 anys, a Espanya l'edat legal ja se situa a 66 anys i 8 mesos i arribarà als 67 el 2027. Aquesta diferència respon a factors polítics, socials i tecnològics, però també a una taxa d'atur estructuralment alta i a la manca d'una política europea de Seguretat Social comuna.
D'entre les solucions debatudes, Sala-i-Martin considera l'augment de la immigració com a mesura pal·liativa. Tanmateix, adverteix de les seves limitacions: “Els immigrants també aspiraran a una pensió quan els correspongui, per la qual cosa la solució no pot ser exclusivament demogràfica”.
El repte de fons exigeix reformes estructurals, més flexibilitat laboral i un impuls decidit a la productivitat i l'ocupació juvenil, qüestions que fins ara no han rebut una resposta clara per part dels poders públics.
El repte generacional: què han d'esperar els joves?
La qüestió de les pensions a Espanya transcendeix l'àmbit econòmic i es converteix en un desafiament intergeneracional. Els joves actuals no només hauran de planificar una carrera laboral més llarga i menys lineal, sinó que també hauran d'adaptar-se a un entorn on la seguretat futura dependrà cada vegada més de l'estalvi privat, la formació contínua i la diversificació d'ingressos.
El debat ja no és només tècnic, sinó ètic i polític: pot una societat demanar el sacrifici més gran a qui menys ha gaudit dels beneficis del sistema?
La necessitat de consensos i reformes profundes és cada vegada més urgent. El futur de les pensions i l'equitat generacional depenen, en darrera instància, de la capacitat col·lectiva per afrontar aquests desafiaments amb honestedat, innovació i realisme.