Elena de Borbó, coneguda per la seva discreció pública, té clares preferències gastronòmiques. La infanta sol freqüentar restaurants de luxe a Madrid. Aquests establiments, famosos per la seva cuina alta, són llocs habituals per a l'aristocràcia i personalitats destacades. Tot i això, el seu comportament en aquests locals ha generat certa polèmica entre el personal que l'atén.
Un problema recurrent en aquests restaurants
Els cambrers de diversos restaurants han expressat el seu descontent amb la infanta. El motiu principal és que, segons ells, mai no deixa propina. Aquest hàbit ha provocat comentaris negatius entre els empleats. Consideren que algú del seu estatus hauria de mostrar més generositat, especialment en locals on l'atenció és part fonamental de l'experiència.
Un cambrer d'un conegut restaurant de Madrid va comentar: "Sempre és molt educada, però no deixa mai alguna cosa extra. És decebedor". Aquestes crítiques s'han convertit en un tema recurrent al sector de la restauració de luxe madrilenya.
Elena de Borbó no només enfronta comentaris per aquest hàbit, sinó que també alguns consideren que la seva actitud reflecteix cert desaferrament cap als costums populars. A Espanya, tot i deixar propina no és obligatori, sol ser vist com un gest de cortesia cap al personal de servei.
Més enllà dels restaurants: cavalls i bous
Fora dels restaurants, la infanta té altres grans passions. És coneguda pel seu amor als cavalls, una afició que comparteix amb els seus fills Froilán i Victoria Federica. Assisteix amb regularitat a esdeveniments eqüestres i, en moltes ocasions, participa activament en competicions. Aquest interès forma part de la tradició aristocràtica que continua mantenint viva.
A més, és una fervent seguidora de la tauromàquia. La infanta ha estat vista en nombroses places de bous, tant a Madrid com a altres ciutats espanyoles. El seu compromís amb aquestes tradicions ha estat transmès als seus fills, que també són habituals en aquests esdeveniments.
Debat sobre la propina al nostre país
A Espanya, el debat sobre les propines reflecteix diferències culturals, econòmiques i socials en comparació amb altres països, especialment els Estats Units. A diferència de les nacions on les propines són pràcticament obligatòries, a Espanya aquest acte és voluntari i no està regulat oficialment.
El sistema de propines a Espanya no és obligatori. Els salaris del sector de l'hostaleria inclouen el servei prestat, per la qual cosa els treballadors no depenen de les propines per completar el sou. Tot i això, hi ha un costum variable segons el tipus d'establiment. A bars o cafeteries, és comú deixar petites quantitats de canvi, com 50 cèntims o un euro.
En restaurants més exclusius, les propines poden ser més generoses, encara que poques vegades superen el 5-10% del total del compte. La flexibilitat del client és clau, ja que molts espanyols tendeixen a deixar propines només quan consideren que el servei ha estat excepcional. Això contrasta amb països com els Estats Units, on les propines són una part essencial del salari del personal.
Els defensors de les propines argumenten que són un gest d'agraïment per la qualitat del servei rebut. A més, es considera que fomenta la motivació dels treballadors, incentivant-los a oferir un servei més personalitzat i atent. En zones amb alta afluència turística, l'hàbit dels estrangers de deixar propines més altes també influeix en la percepció d'aquesta pràctica.
D'altra banda, molts consideren que les propines no són necessàries a Espanya, ja que els salaris inclouen el servei. També s'assenyala que aquest sistema pot generar desigualtats entre els empleats, depenent del tipus d'establiment o del client. Un altre problema és la desconfiança en la distribució de les propines, ja que en alguns casos no arriben directament al treballador.