La història de Diana de Gal·les segueix bategant com una ferida que no cicatritza. Tres dècades després, el seu biògraf torna a parlar i l'eco resulta incòmode per a la Corona britànica.
Andrew Morton —sovint citat erròniament com a “Norton”— aporta nous matisos sobre allò que la Casa Reial va intentar amagar. I ho fa amb la serenor de qui va estar dins del secret.
Morton torna al focus i justifica la desconfiança de Diana
En una entrevista recent, Morton resumeix el sentiment de la princesa amb una frase que ho explica tot: “tenia totes les raons per estar paranoica”. No és un cop d'efecte: és el diagnòstic de qui va escoltar, classificar i publicar la cara B de Kensington quan gairebé ningú s'atrevia.
La reacció a xarxes ha estat immediata, amb el post de Madame Figaro encenent de nou el debat sobre l'opacitat de “La Firma”.
Les cintes, Colthurst i el ‘Clark Kent’ que va descórrer les cortines
Morton recorda com es va forjar el dossier que canviaria per sempre la narrativa. Diana no es va asseure davant d'ell; va respondre preguntes en gravacions que el seu amic, el doctor James Colthurst, feia arribar al periodista en cassets.
Aquesta logística clandestina —missatger, auriculars i prudència militant— és la que després va retratar The Crown, amb Morton com a consultor d'aquella temporada. A la premsa britànica ja l'anomenaven “Clark Kent”, i no només per les ulleres. L'oficina regirada, trucades des de cabines i la sensació permanent de vigilància formen part d'aquell relat d'alta tensió.
De Morton s'ha dit sempre que imposava per la seva alçada i presència. No era un recurs literari: fa 1,93 metres i, juntament amb les seves ulleres enormes, encaixava perfectament en el sobrenom de superheroi tímid que li van penjar a la redacció. Detalls petits, sí, però reveladors d'un clima en què la discreció era qüestió de supervivència.
El que va explicar Diana i per què segueix fent mal a Palau
El llibre de 1992 (Diana: Her True Story) va despullar el matrimoni amb l'aleshores príncep Carles i va posar paraules al que fins aleshores eren murmuris: bulímia, aïllament i una relació impossible amb Camilla. Aquella confessió pública va canviar la percepció de la princesa i va empènyer la crisi matrimonial cap al punt de no retorn. No va ser un rampell, sinó un intent de recuperar el control de la seva pròpia història.
El mateix Morton ha explicat que el procediment de les cintes —preguntes, respostes gravades i lliurament a través de Colthurst— va ser un pacte fèrric de seguretat.
No hi havia improvisació, sinó mètode. Quan el fenomen cultural revisita el cas, convé recordar-ho: no va ser una filtració capritxosa, sinó una operació mil·limètrica davant d'un sistema que l'asfixiava.
Reaccions, silenci oficial i un mirall incòmode per a totes les monarquies
Des de Buckingham, silenci. No hi ha desmentits ni matisos, només la vella tàctica de deixar passar el temporal. A xarxes, en canvi, el balanç és clar: qui venera Lady Di hi troba confirmació, i els defensors de la institució tornen a parlar de “paranoia” com a etiqueta per desacreditar. El patró és conegut a qualsevol casa reial que prefereixi el mite a l'escrutini.
També ens sona aquí: la idealització cortesana, els pactes de silenci i l'al·lèrgia a la transparència han estat marca de la casa en més d'una Corona europea, amb especial predilecció per l'espanyola, tan poc amiga de la llum.