Les dades que demostren que la substitució demogràfica no és una invenció d’Aliança Catalana
A Catalunya, poques discussions han generat tant de soroll com la que enfronta conceptes, etiquetes i emocions al voltant de qui som i d'on venim. Més enllà de l'eslògan, quan enfoquem la càmera en la franja clau d'edat i deixem parlar els registres oficials, la foto canvia el to del debat.
Què diuen exactament les dades de l'INE
El periodista Sergi Maraña ha posat el focus —amb una captura que ens has facilitat— en una xifra molt concreta de l'Institut Nacional d'Estadística (INE): entre els residents a Catalunya de 25 a 39 anys, el 46,9 % ha nascut a l'estranger.
És una dada freda, objectiva i recent. I afegeix una segona lectura òbvia: si a aquest 46,9 % se li sumen els nascuts fora de Catalunya però dins de l'Estat, el resultat és que més de la meitat dels joves adults residents no han nascut a Catalunya. No és una consigna ni una conjectura; és una proporció que es desprèn del padró i del lloc de naixement.
Una fotografia generacional que trenca tòpics
Per què mirar la franja 25-39? Perquè és el cor demogràfic que treballa, consumeix, forma famílies i tira de l'economia. El rellevant no és només la presència global de població d'origen extern, sinó la seva concentració en edats actives.
En altres paraules: el canvi no és als extrems de la piràmide, sinó al motor. A diferència de les onades migratòries internes dels anys 60-70, avui la punta de llança del relleu generacional es compon, en gran manera, de població nascuda fora del país.
ℹ️ Els residents a Catalunya d’entre 25 i 39 anys nascuts a l’estranger ja se situen en el 46,9 % del total de població d’aquesta franja d’edat, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE).
🤔 Si sumem els residents nascuts fora de Catalunya de la mateixa franja, ningú pot… pic.twitter.com/dJikYSLlTE— Sergi Maraña (@SergiMaranya) November 12, 2025
No és un “invent”: és la suma de tres processos
Etiquetar-ho com a “substitució demogràfica” pot agradar més o menys, però la tendència existeix i s'explica per la convergència de tres dinàmiques àmpliament documentades:
Immigració internacional sostinguda en les dues últimes dècades, amb pics que han coincidit amb cicles econòmics i regularitzacions.
Mobilitat interna des d'altres comunitats de l'Estat cap a àrees metropolitanes catalanes, que segueix activa (encara que inferior a la de mitjan segle XX).
Baixa natalitat persistent entre la població autòctona, agreujada per preus de l'habitatge, precarietat i retard de la maternitat/paternitat.
Quan aquestes peces encaixen en la cohort 25-39, l'efecte és clar: el pes de qui no va néixer a Catalunya supera àmpliament el dels nascuts aquí dins d'aquesta franja, i això altera la composició de barris, aules, mercats laborals i, per extensió, de la vida cívica.
Substitució demogràfica
Parlar de substitució demogràfica vol dir reconèixer que l'origen de naixement de la majoria relativa en edats clau ja no és català, i que això condiciona polítiques públiques i reptes de cohesió.
Implica, per exemple, planificar serveis amb realisme: reforços en acollida lingüística, circuits educatius amb suport intensiu al català, polítiques d'habitatge assequible que evitin guetos per preu, i un mercat laboral que no cronifiqui segmentacions per origen.
Implica també actualitzar la conversa cultural i lingüística: si la majoria de nous veïns en edat activa no ha crescut en una escola catalana, la transmissió del català com a llengua d'ús ha de deixar de ser un desig i passar a ser un itinerari exigent i mesurable.
El que no implica és caure en l'alarmisme ni en relats de conspiració. El fenomen és demogràfic i socioeconòmic, no moral. La integració és perfectament possible —de fet, ocorre cada dia—, però requereix objectius, recursos i avaluació. Negar la dada només retarda les solucions.
Un país que canvia: oportunitat i responsabilitat
Catalunya s'ha definit sempre com a país d'acollida. Precisament per això, la responsabilitat institucional i social és doble: acollir bé i conservar vius els elements que ens cohesionen. L'equilibri no s'improvisa. Exigeix mesurar la realitat sense maquillatge, reconèixer que ja avui la joventut adulta és majoritàriament d'origen no nascut a Catalunya, i prendre decisions que afavoreixin la igualtat d'oportunitats i la continuïtat de la llengua i la cultura.
No és un tema per a trinxeres: és gestió pública. L'INE no opina; compta. I el que compta encaixa amb el que molts barris i empreses perceben des de fa anys: el relleu generacional arriba sobretot de fora. Anomenar-ho “substitució demogràfica” o “canvi demogràfic” és una qüestió semàntica; negar-ho és una qüestió de fe.
