Les Festes Majors a Catalunya sempre han estat un espai popular. Un moment en què els veïns deixen enrere les preocupacions diàries i celebren la comunitat. Però darrerament, alguns han decidit convertir-les en altaveu de causes polítiques i discursos ideològics. I així, el que havia de ser alegria compartida es transforma en propaganda barata.
Quan dues actrius aprofiten el pregó per carregar contra Israel, amb crits teatrals i consignes de manual, el barri deixa de ser protagonista. Els veïns ja no escolten la història del seu carrer, ni la tradició que els uneix. Només reben sermons ideològics, fets a mida del wokisme que tot ho contamina.
Les dues vares de mesura del wokisme
Imaginem per un moment que el pregó hagués estat diferent. Que, en comptes de proclamar contra Israel, s’hagués recordat el patiment dels ostatges segrestats per Hamàs. Imaginem que s’hagués condemnat amb força la barbàrie terrorista que arrabassa vides innocents. Què hauria passat?
El wokisme hauria plorat, i no pas d’empatia. Haurien cridat a la censura immediata, a la persecució mediàtica i a l’assenyalament dels pregoners. Perquè quan el relat no encaixa amb el dogma progressista, ja no serveix la llibertat d’expressió. Només serveix el silenci o la submissió.
Israel, un estat que resisteix
Enmig d’aquest soroll, cal recordar l’essencial. Israel no és l’agressor que alguns pinten. És una nació que resisteix cada dia l’odi d’aquells que volen esborrar-la del mapa. Les víctimes dels atemptats i els ostatges oblidats per Hamàs mereixen el nostre respecte. Però d’això, cap pregó en parla.
Resulta indignant que a les nostres places es difonguin eslògans que justifiquen, ni que sigui de forma indirecta, el terrorisme. L’anomenat “genocidi israelià” no és més que una etiqueta falsa que es repeteix fins a convertir-la en dogma.
Les festes són per al poble
Les Festes Majors no haurien de ser un escenari per a l’agitació política. Són el moment d’un barri per retrobar-se, per compartir música, ball i germanor. Convertir-les en un míting disfressat de cultura és trair la seva essència. I el pitjor: fer sentir exclosos aquells veïns que només volien passar-ho bé.
Si realment volem reivindicar alguna cosa, que sigui la convivència. Que les festes siguin espais lliures de dogmes, on el pregó parli de la història del barri, dels veïns que hi viuen, dels records que ens uneixen. Tot allò que ens fa sentir orgullosos del nostre tros de ciutat.
Contra la propaganda disfressada de festa
Les dues actrius han aconseguit titulars, és cert. Però el preu és alt: han fracturat la festa i l’han polititzat. I amb això, han regalat una victòria al wokisme, que no busca la felicitat compartida sinó l’agitació permanent.
Les festes no són trinxeres ideològiques. Són espais de llum i color, de carrer i germanor. No deixem que quatre activistes disfressades d’artistes converteixin el pregó en un míting internacionalista. Perquè mentre elles criden contra Israel, els veïns només volien escoltar una cosa: que la festa comença.