Les lleis del discurs d'odi, que han emergit com una resposta legislativa a un suposat augment de la intolerància i la violència verbal en la societat moderna, sempre són unidireccionals. A la Catalunya colònia, més. Si s'ataca els valors occidentals, els homes blancs, la família, la religió cristiana, el poble jueu, els heterosexuals o la cultura europea, el discurs d'odi no existeix. Encara més, el que denuncia aquests atacs, demostrablement permanents i a discreció, pot estar ben segur que serà acusat de feixista de xenòfob de manual. A la Catalunya colònia, sempre, més. Els catalans podem ser insultats, vexats, atacats des de tots els fronts, se'ns poden negar els nostres drets lingüístics, econòmics, culturals a casa nostra o podem ser objecte de tota mena d'humiliacions a escala nacional, i tot això amb la més absoluta impunitat, acompanyada del silenci còmplice de les autoritats catalanes. Però els catalans no podem expressar la més mínima opinió en defensa pròpia sense que ser acusats de supremacistes i racistes. Els exemples diaris són tan abundants que citar-ne un de sol seria un exercici de futilitat.
Les intencions d'aquestes lleis, sota l'aparença de positives, amaguen un objectiu clar
Sota una aparença benintencionada de protegir col·lectius vulnerables, les lleis de l'odi plantegen una amenaça seriosa a la llibertat d'expressió i, per extensió, a la mateixa democràcia. Hem perdut de vista, soterrats sota una allau de correcció política vergonyós, que aquestes lleis conduïxen de manera natural i inevitable a una forma insidiosa de censura i control estatal, apropant-nos perillosament a un règim totalitari on la llibertat d'expressió està sotmesa a la tutela i la coerció del poder. La implementació de lleis del discurs d'odi representa una erosió dels fonaments democràtics. Quan l'Estat assumeix el poder de determinar quines expressions són acceptables, es produeix una concentració perillosa de poder que pot ser utilitzada per perseguir i silenciar opositors polítics. La democràcia depèn de la capacitat dels ciutadans per criticar els seus governs i per defensar idees contràries a l'statu quo. Tal com va assenyalar Alexis de Tocqueville en "La Democràcia a Amèrica", una democràcia sana requereix un espai obert per al debat i la dissidència.
I a Catalunya hauríem de tenir molt clar quina serà l'aplicació que l'Estat dels espanyols en farà d'aquestes lleis, en contra dels catalans i tota forma de llibertat que vulguin expressar. La llibertat d'expressió és un dret fonamental que sustenta la democràcia. Sense la capacitat de manifestar idees i opinions lliurement, la deliberació pública, essencial per a la presa de decisions informades, es veu greument limitada. John Stuart Mill, en la seva obra "Sobre la Llibertat", va defensar que la llibertat d'expressió és crucial per al progrés de la veritat, ja que permet la confrontació d'idees. La censura, per contra, impedeix aquest procés de depuració de la veritat i limita la capacitat dels ciutadans per formar opinions crítiques i autònomes.
Les lleis del discurs d'odi, tot i tenir a priori i com a objectiu aparent protegir grups minoritaris i prevenir la incitació a la violència, sovint presenten definicions vagues i ambigües que poden ser interpretades de manera subjectiva. Aquesta ambigüitat legislativa obre la porta a abusos i a l'ús d'aquestes lleis com a eines de repressió política. George Orwell, en la seva novel·la "1984", advertia dels perills d'un estat que controla el llenguatge i, per tant, el pensament. Les lleis del discurs d'odi poden convertir-se, i de fet el seu desenvolupament ja demostra clarament aquesta realitat, en un mecanisme per silenciar dissidències i opinions impopulars sota el pretext de mantenir l'ordre social i la cohesió.Un dels efectes més preocupants de les lleis del discurs d'odi és la creació d'un ambient de censura preventiva. Davant el temor a sancions legals, els individus poden autocensurar-se, evitant expressar opinions que podrien ser considerades controvertides o ofensives. Aquesta autocensura limita el debat públic i empobreix la vida democràtica, ja que els ciutadans es veuen privats de l'oportunitat d'escoltar i considerar una àmplia gamma de perspectives. En lloc de fomentar una societat més tolerant i respectuosa, la censura preventiva pot crear una cultura de conformisme i silenci.
La història proporciona múltiples exemples dels perills associats a la restricció de la llibertat d'expressió. En règims totalitaris com l'Alemanya nazi o la Unió Soviètica, el control del discurs va ser utilitzat com a eina per mantenir el poder i suprimir qualsevol forma d'oposició. En l'actualitat, països amb règims autoritaris sovint utilitzen lleis similars per reprimir veus crítiques i mantenir el control social. Fins i tot en democràcies modernes, l'ús excessiu de lleis contra el discurs d'odi pot derivar en casos de persecució injusta i repressió de la llibertat d'expressió. Els catalans sofrim una ocupació nacional per part d'un Estat que fa segles que utilitza totes les eines possibles i impossibles per atacar-nos i eliminar-nos com a poble. Les autoritats colonials catalanes són l'alumne avantatjat que Espanya utilitza contra tot pensament i paraula catalana que ens acosti a la llibertat, anul·lant mecanismes bàsics com el dret de rèplica o la llibertat i representativitat política.
Sílvia Orriols és la principal víctima d'aquesta persecució
El resultat de les lleis de l'odi és el temps de l'odi, on tot el que no passi el filtre del considerat apropiat per l'statu quo, serà odiós. Tota paraula que no s'adeqüi a un patró de superficial vacuïtat, serà odi. Tota expressió i opinió que es rebel·li contra els pilars d'un sistema corrupte i decadent, amic de les dictadures, subvencionador de fonamentalistes, banalitzador de totalitarismes, camarada dels autèntics feixistes, enemic de la llibertat, serà perseguit, multat i silenciat pels miserables sequaços del poder. A Catalunya, els dos minuts de l'odi són eterns. A Catalunya, Emmanuel Goldstein es diu Sílvia Orriols. Protegir la llibertat, la veritat i els drets fonamentals és, avui més que mai, inajornable.