Un sol poble. Amagat en una vall perduda a les muntanyes. Un sol poble, oblidat, gris, incomunicat, de camps rònecs i cases amenaçant ruïna, de cels ennuvolats però poca pluja, de gent trista i melancòlica. Un sol poble, sense somnis ni memòria, amb l'ànima eixuta. Un poble diminut habitat per fantasmes castrats i bruixes sonades on el demà sempre fos pitjor que l'ahir. Això volien els estimats líders colonials quan deien que Catalunya era un sol poble. Es referien a la diminuta reserva de natius folkloritzats i ignorants d'ells mateixos que tenien pensada per a nosaltres, els catalans. Si algú d'entre el públic havia entès una altra cosa, ho havia entès malament.
Si s'havia entès que es referien, que consideraven, que tota o una gran majoria de la gent que viu a Catalunya té una consciència de comunitat compartida, un origen, una història, una cultura, uns costums i una llengua col·lectiva, doncs no, no es referien a això ni de broma. Si s'havia entès que l'objectiu era protegir-ho, fomentar-ho i fer-ne l'eix de tota política nacional, doncs encara menys. Quan l'autonomisme colonial utilitza l'eslògan d'un sol poble, es refereix just al contrari. Això és, a la voluntat de diluir el poble català en un magma mundialista trastocat, embrollat i insubstancial de desarrelats anticatalans, dels miserables del món, amb un odi analfabet, sord i violent, cap a tot allò que representi l'autèntica i genuïna catalanitat.
Per què? Doncs perquè aquest és i ha estat sempre l'objectiu de l'Estat dels espanyols. Perquè un poble, un sol poble, cohesionat en la seva diversitat sota una mateixa herència cultural, és conscient de la necessitat de llibertat d'organització i d'independència política. Car un sol poble que no és més que un informe desacord de contradiccions irreconciliables mai serà capaç de mostrar res més que inconsciència i caos. Un dels beneficis més interessants de la dècada processista ha estat el despertar a la consciència nacional d'una ingent quantitat de catalans que havien viscut sota l'embruix del malson colonial, i la impossibilitat de falsificar-los la realitat amb ensarronades propagandístiques espanyoles com les d'un sol poble.
Som les últimes generacions de catalans a les que s'ha pogut vendre un concepte tan allunyat de la realitat amb un cert èxit polític. Davant l'assalt de les hordes tercermundistes cridades a envair Europa, els catalans, com la resta de pobles europeus, s'han de preparar per una guerra inevitable.
Però, tot i que resulta innegable que continua havent-hi un nombre important de catalans amb una preocupant desconnexió de la realitat, cada dia en són més els que entenen que, com a comunitat històrica, els natius d'aquesta terra estem essent dissolts i conduïts a la reserva, per aquells que un dia ens van dir que ens portaven a la llibertat. La qüestió, un cop entesa aquesta realitat, és iniciar el procés per aturar el pas, revertir la marxa, i invertir tota la nostra energia com a poble en ser, ara sí, realment i per sempre, un sol poble.