El president Puigdemont va fer una cosa positiva per Catalunya. El dia 10 d'octubre, en sessió parlamentària extraordinària al Parlament català, va declarar, i cito textualment, que "Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo, en presentar-los els resultats del referèndum davant de tots vostès i davant dels nostres conciutadans, el mandat del poble que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república".
Va ser en aquest moment exacte on Catalunya va passar a ser un subjecte de dret en l'àmbit internacional, amb tota la legitimitat per desenvolupar-se com a Estat independent.
Tot el que va passar immediatament i ha continuat passant, tot el que s'ha dit i representat, tot el que s'ha signat i promès, tot el fet i desfet, després de les paraules citades del president, ha estat, per una banda, una contínua fugida endavant per eludir la persecució de l'Estat, cosa que resulta legitima, i, per altra banda, una injustificable, barroera i oportunista utilització política del seu cas per defensar un espai polític propi per sobre dels interessos nacionals de Catalunya.
Una lluita contra l'estat
En el primer cas, el personal, resulta lícit, lloable i imperatiu que el president Puigdemont faci tot el possible per esquivar la repressió totalitària i antidemocràtica d'un Estat colonial. Això inclou lluitar als tribunals, assolir càrrecs electes en l'àmbit europeu que el blindin davant l'Estat, escapolir-se sempre que pugui, i utilitzar totes els estratagemes al seu abast per fer quedar l'Estat dels espanyols, les seves autoritats i els seus cossos policials, sense excepció, com el que són: una banda de vils ocupants en una Nació que el mateix president declarà lliure.
Per altra banda, valer-se d'aquesta situació personal, en la que el mateix president es va col·locar en renunciar a l'obligació de desenvolupar la independència de Catalunya com a president de la Generalitat, abandonar el país i deixar la institució, la població i a milers de lluitadors per la independència sense les possibilitats i la cobertura de les que disposa el president Puigdemont, a mercer d'una maquinària repressiva totalitària colonial i sense escrúpols, acceptar de negociar amb l'enemic allò que ja no depèn d'ell, en nom d'un país que ja no representa, investir presidents espanyols, pactar-hi lleis autonòmiques i presentar-se a eleccions colonials com si fossin uns comicis democràtics, resulta del tot intolerable moral i políticament.
Al president Puigdemont no se'l persegueix per cap delicte, ni molt menys per les absurdes acusacions dels jutges espanyols. Tot això són les excuses barates d'un sistema judicial franquistoide de cara a una fanàtica galeria d'espanyols tronats, i forma part d'una guerra política interna estatal de la qual els catalans, el president Puigdemont el primer, hauríem de mirar de quedar al marge. El president és l'obsessió malaltissa d'un Estat espanyol que prova de demostrar-se a si mateix que no és la ruïna amoral i antipolítica que tothom sap que és.
Un símbol de llibertat
Puigdemont representa, encara avui, la idea que Catalunya pot ser lliure. Les seves paraules el dia 10 d'octubre, transformen el país en un subjecte de dret internacional que ni ell mateix, ni l'Estat dels espanyols, ni l'autonomia colonial, ni tot el ridícul estol de col·laboracionistes autonòmics poden fer res per canviar ni evitar.
Per això, el comportament del president Puigdemont ahir a Barcelona, és, per una banda, la més personal, comprensible, i per l'altra costat, políticament absurda i contraproduent. Alimentar un espectacle dantesc del joc del gat i la rata no serveix per a res nacionalment parlant.
Trepitjar terra catalana, a la capital del país, davant de milers de persones, amb televisions i ràdios emetent-ho en directe, i no dir absolutament res, no només demostra una incapacitat política lamentable, sinó que és l'enèsima prova que tant Puigdemont com Junts han intentat utilitzar la seva figura per continuar alimentant un xantatge emocional de pur caire electoral, enganyar sentimentalment a un minvant cos electoral situat en la simple i apassionada iconografia, per a defensar un espai polític que l'únic que ha demostrat és una bufonesca obsessió per la més autonòmica èpica de saló. Cal respectar al Carles com a persona.
La seva llibertat és cosa seva i l'ha de defensar sempre que pugui. Però és intolerable, i així s'ha de poder dir, que el president Puigdemont jugui amb el poble de Catalunya, perquè la llibertat i el futur del país ja no és cosa seva.