Hi ha decisions de govern que fan mal. No pel simbolisme, sinó perquè són una bufetada al sentit comú i als interessos del nostre país. El tancament de l’oficina catalana a Tel Aviv és molt més que un error diplomàtic: és una decisió que ens fa més petits, més dependents i més acomplexats.
Perquè siguem clars: això no va de drets humans ni de pau. Va de fer gestos per contentar els sectors més radicals, aquells que sempre troben una manera de justificar els qui ataquen Occident, la democràcia i la llibertat. I mentrestant, es trenca una relació vital per Catalunya.
Israel no és qualsevol país. És una potència tecnològica de primer ordre, amb qui Catalunya manté un vincle comercial que supera els 1.100 milions d’euros anuals. Més de 900 empreses catalanes hi tenen tracte habitual. Ignorar això és disparar-se un tret al peu.
Una oportunitat perduda per la innovació catalana
Aquesta decisió té conseqüències polítiques, econòmiques i acadèmiques. Amb Israel es mantenien més de 40 convenis universitaris en camps com la biomedicina, l’enginyeria i la seguretat digital. Tancar aquesta porta és perdre oportunitats de futur.
Catalunya aspira a ser un hub tecnològic d’Europa. Però com pretenem avançar en aquest camí si trenquem ponts amb un dels països més innovadors del món? No ens podem permetre decisions guiades per l’activisme de despatx, tan allunyat de la realitat productiva.
A més, la Generalitat es posa en ridícul quan manté oficines obertes en règims com el xinès o el marroquí, que vulneren drets humans sistemàticament. I tanmateix, el problema és Israel? Fa l’efecte que alguns s’han begut l’enteniment o, encara pitjor, que tenen prejudicis molt arrelats.
La dignitat no és fer el ridícul internacional
Tot plegat, aquest moviment ens deixa en una posició diplomàtica dèbil. Ens mostra com un país petit, ressentit i disposat a trencar relacions comercials amb una democràcia per quedar bé amb quatre militants de pancarta. I això no és dignitat. Això és fer el ridícul.
Fins i tot antics defensors de la causa israeliana dins del sobiranisme, com el mateix Puigdemont, han vist amb preocupació aquest canvi de rumb. L’independentisme històric (o processisme, diga-li com vulguis) havia sabut reconèixer en Israel un referent de resistència, d’autoafirmació i de connexió amb el món modern.
Ara, en canvi, el Govern català prefereix alinear-se amb les consignes de la CUP i els Comuns. Uns partits que no amaguen la seva simpatia per moviments islàmics radicals i que, paradoxalment, mai han condemnat amb claredat les atrocitats comeses per Hamàs.
Un cop més, la veu alternativa la posa el patriotisme sense complexos
Per sort, encara hi ha veus a Catalunya que no tenen por de dir les coses pel seu nom. No parlo només de sigles, sinó d’una manera de pensar més lliure, més valenta i més connectada amb la realitat. Una veu que no es doblega davant el soroll ideològic, ni davant el xantatge emocional.
Aquesta postura és la que defensa la llibertat per sobre de la propaganda, la civilització per sobre de la barbàrie, la cooperació amb democràcies per sobre de l’equidistància estèril. És una posició que no té por d’aixecar el cap, encara que els de sempre es posin les mans al cap.
I no es tracta de justificar cap acció militar ni de tancar els ulls a la tragèdia. Es tracta de tenir claredat moral: Israel té dret a defensar-se. I Catalunya, si vol jugar a la lliga dels països seriosos, no pot marginar-lo com si fos l’enemic. Això no és ni just, ni útil, ni digne.
Tancar l’oficina a Tel Aviv no és un gest simbòlic: és un error estratègic que ens debilita com a país. I si ningú més s’atreveix a dir-ho, que almenys ho diguem nosaltres: Catalunya no hauria de castigar Israel. Catalunya hauria d’estar al seu costat. Per dignitat, per intel·ligència i per futur.