Prepareu-vos, processistes, perquè el 2027 s'acosta com un tren sense frens, i al volant hi ha Sílvia Orriols amb un somriure d’orella a orella. Si fins ara us pensàveu que podíeu seguir venent fum, pancartes i victimisme etern, ja us podeu esperar asseguts. Perquè la gent està farta. I no una mica, no: farta com quan et porten un arròs passat després d’una hora d’espera.
El que va passar aquest diumenge arreu del país no és només una mostra de força d’Aliança Catalana. És el pròleg d’un canvi profund. La gent comença a veure que sí, que hi ha vida més enllà dels pallassos de sempre: aquells que criden “independència” per Twitter però després pacten amb el PSOE o amb qui faci falta per no perdre la subvenció de torn.
La primavera del 2027 serà la tardor del processisme
Mireu bé aquestes ciutats: Vic, Olot, Manresa, Berga, Ripoll, Girona... Aquestes places clau seran el nou mapa de la resistència catalana. A Vic, Aliança Catalana ja va arrencar amb força fa uns mesos, i la dinàmica no para de créixer. A Olot, ja es notava l’olor de canvi. A Berga i Manresa, la gent comença a perdre la por a dir el que pensa, i a votar el que realment vol.
Siguem clars: la gent ja no vol partits que organitzen conferències sobre la diversitat de les granotes albines mentre el barri es degrada. Volen solucions. Volen seguretat. Volen seny. Volen Catalunya.
I, oh sorpresa, qui ofereix això? Aliança Catalana.
De les pancartes als fets
La demostració d’aquest diumenge —amb actes simultanis a desenes de municipis— no va ser una fanfarronada. Va ser una declaració de guerra política als partits del sistema. Mentre ERC fa ioga institucional i Junts no sap si prohibir el vel o no, Aliança Catalana ja té 27 comitès comarcals, presència a 5 ajuntaments i una estructura que creix imparable.
I com ho fan? Doncs sense grans mitjans ni altaveus. Amb parades als mercats, amb samarretes, amb fulletons, amb actes en pobles petits on fa anys que no hi passava res. Amb gent normal. Amb ganes. Amb idees. I amb l’única bandera que molts ja no veien enlloc: la dignitat catalana.
El vot del “prou” ja no és abstencionista
Hi ha una nova onada. I no és una moda. És una revolta tranquil·la, però decidida. És el senyor que fins ara es quedava a casa empipat i que ara diu “doncs aquest cop voto Orriols, perquè com a mínim diu el que pensem molts”. És la senyora de 70 anys que s’ofega al CAP però veu com obren mesquites amb diners públics. És el jove que vol viure a Catalunya, no a un suburbi multicultural de Netflix.
Aliança Catalana ha sabut canalitzar aquest “prou” en forma de projecte polític organitzat. No són quatre arreplegats. Volen entre 200 i 300 regidors el 2027. I atenció: ho poden aconseguir. Perquè tenen voluntariat, tenen estructura, tenen relat... i tenen als altres tan espantats que ja no saben si atacar-los o copiar-los.
I mentre els altres dubten... AC avança
Aquesta setmana, una escena ho va resumir tot. En una de les moltes trobades d’Aliança Catalana, una cadira buida amb una estelada recordava Oriol Martí, un militant traspassat. Un gest petit, però molt més significatiu que totes les declaracions de fake-sentimentalisme del Parlament. Perquè això no va de postureig: va de compromís real.
Mentrestant, els partits processistes... què fan? Doncs un dia voten amb el PSC, l’altre amb els Comuns, després fan una crida al diàleg i acaben aprovant el pressupost d’un estat que ens escanya. Són com aquells músics del Titanic, tocant mentre el vaixell s’enfonsa. La diferència és que aquests cobren dietes.
El 2027: El gran tomb
La gran pregunta no és si Aliança Catalana entrarà amb força als ajuntaments. La pregunta és: quants alcaldes tindrà? Perquè, si el ritme actual es manté, podem veure ajuntaments sencers governats per una força que no té por de dir que Catalunya és pels catalans, que defensa la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre dret a existir sense demanar perdó a ningú.
I aquí ve el millor: el 2027 no serà el final de res. Serà només el principi.